L’exemple de Joan Solà
Gran tristesa per la mort de Joan Solà. Inevitable sensació d’orfandat. Se n’ha hagut d’anar massa d’hora. Em sembla bé, lògic i normal que la família no s’avingui que els polítics participin, com a tals, en els actes d’avui. Solà sempre inculpà els polítics de l’estat de postració de la llengua i del país. Polítics que claudiquen i acaten tot allò que no pretén sinó eliminar-nos. Polítics tifa que ara malden per assistir a honorar hipòcritament aquell que tan lúcidament els digué sempre el que calia dir-los. Del problema de Catalunya i del problema de la llengua, no se’n poden desentendre els qui es dediquen a la cosa pública. I Solà els ho digué a la cara, ben clarament. Facin algun cosa, facin-la, i no deixin morir el país d’inanició. El poble, tot sol, no pot. I vostès han deixat sol el poble. És lògic, doncs, que ara, a l’hora del comiat, la família no els hi vulgui.
Recordo les seves classes, la passió que hi posà, recordo la nit del 23 F just després d’aquell examen de Sintaxi i les paraules que ens digué, i recordo les vegades, no gaires, que després l’he trobat. En un concert de Raimon, per exemple. Sí, sí, d’acord, estem malament. Però, escolta, tenim molta força encara. El que passa és que ens manquen els polítics. Això fou l’època d’aquell funest “manifiesto por la lengua común” que propugnaren sinistres personatges. Ho tenia molt clar. Joan Solà hi ha deixat la pell, pel país i per la llengua. Hi ha deixat la vida. I ens ha deixat el seu exemple.
I el correu del seu nebot, que també es diu Joan Solà, m’empeny d’alguna manera i amb certa urgència a dir això que penso i sento. Ha estat un privilegi haver-lo conegut. He estat privilegiat que el doctor Solà hagi estat, en molts aspectes, un guia constant per a mi. I sense que ell mai no ho hagi sabut puc dir que l’he estimat. He estimat la seva feina constant, la seva dedicació, la seva generositat i el seu amor i fidelitat envers el país i envers la llengua, que ell volia senzillament normal. I encara no ho és, de normal. Encara és una llengua sotmesa al caprici i a l’hostilitat dels jutges espanyols i a la tebior dels nostres polítics. La llengua no ho és tot, però sense la llengua no som res.
I queda, també, el testament. El testament del doctor Solà, aquesta incitació permanent a no defallir, a continuar, l’exhortació als seus deixebles directes i no tan directes, que som legió, a no decaure mai. I el llegat impagable de l’obra immensa que deixa. I l’esperança ferma que aquesta vegada guanyarem. Tenim molta força, encara.
Doctor Solà, descansi en pau.
