Les lectures que acabem de llegir, com totes les del temps d’Advent, són una bona preparació per a la celebració cristiana del Nadal. Tant el text d’Isaïes com el fragment de la carta de Sant Pau als romans traspuen aquesta virtut tan pròpia de l’Advent, que és l’esperança. L’esperança de que en el regnat de Déu es compliran aquelles coses tan impensables que, fent servir un llenguatge poètic, ens relatava el profeta Isaïes.
Però, perquè això arribi a ser una realitat ens hem de preparar degudament, i a aquesta preparació és a la que ens crida el text de l’evangeli de Mateu d’avui. La crida del Baptista a la conversió no va ser només per al seus contemporanis que l’escoltaven, la seva veu s’adreça també a cada un de nosaltres: “convertiu-vos….aplaneu-li el camí al Senyor”.
¿Què volen dir aquestes paraules? Perquè, es que no cal pas que siguem uns grans pecadors per poder-nos convertir. La paraula convertir, si ens atenem al text original grec vol dir canviar, es tracta, per tant de canviar de manera de pensar o, millor encara, “canviar l’orientació de la nostra vida”. És a dir, si fins ara hem obrat d’una manera que ens allunyava de Déu, ara hem d’obrar d’una manera que ens acosti a Déu. I Joan Baptista ens dóna la raó: “perquè el Regne del cel (o el Regne de Déu) és a prop”. Unes paraules que al·ludien clarament a la proximitat de Jesús que estava a punt de començar la seva vida pública.
Podem dir, doncs, que en la persona de Jesús, Déu se’ns ha fet proper. És a dir, que independentment de la nostra disposició personal, Déu és més a prop nostre: s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres. S’ha fet tan proper a nosaltres que, amb tota familiaritat el podem anomenar Pare.
Déu ha vingut al nostre encontre, però nosaltres, com deia Joan, recollint un passatge del profeta Isaïes, “Hem d’obrir una ruta al Senyor i l’hi hem d’aplanar el camí”. ¿A on i com hem d’obrir aquesta ruta al Senyor? Doncs l’hem d’obrir en el nostre cor, i ho hem de fer buidant-nos de l’egoisme, de l’amor propi, de les ànsies desenfrenades de plaer, de l’afany immoderat de riqueses… D’aquesta manera, és com farem espai en el nostre interior perquè el Senyor hi càpiga, d’aquesta manera, és com li farem pla el camí perquè hi pugui entrar.
En altres paraules: per a la vinguda del Senyor a la fi dels temps, o per a quan s’acabi el temps per a cada u de nosaltres en particular que és el mateix, no podem estar com a simples espectadors. Som nosaltres els qui hem de posar els mitjans perquè Jesús se’ns acosti, perquè penetri en el nostre cor. Som nosaltres els qui hem de fer que Déu no estigui lluny!
Diu l’evangeli que hem llegit, que la gent que sentia la predicació de Joan “confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà”. El baptisme de Joan, no era el baptisme que després instituí Jesús. El mateix Joan ho deia: “…el que ve després de mi, que és més poderós que jo….us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”. Però tampoc no era una simple ablució ritual, sinó que era el signe visible de la voluntat sincera de canviar de vida. Per això titlla Joan de hipòcrites als fariseus i als saduceus que es volien fer batejar, ja que aquests no tenien cap intenció de canviar de vida perquè es consideraven prou bons.
Aprofitem aquest temps d’Advent per purificar els nostres afectes i sentiments. Que, com demanàvem al començar aquesta eucaristia, les coses terrenes no ens impedeixen anar a l’encontre del Fill de Déu que se’ns apropa. Aprofitem els sagraments de la penitència i de l’eucaristia que tenim al nostre abast. En ells, Jesús se’ns dóna amb el seu perdó i amb el seu propi cos, apropem-nos-hi i Ell se’ns aproparà i habitarà en nosaltres.
