Aquest poble
Fa 2 anys ja que vaig tornar al poble. Vaig sortir-ne l’any 76. El servei militar d’aleshores, que em portà a Madrid i a Leganés. Quina cosa, aquella “mili”! Des de llavors, des del 76, que no hi havia tornat a viure de manera permanent. Fins fa 2 anys tot ha transcorregut entre Barcelona i Sant Just. I els viatges. La qüestió era no parar quiet. Hi hagué, és clar, els caps de setmana i breus parèntesis d’estiu, entre viatge i viatge. Molts viatges. Mai no n’he pagat cap i sempre he cobrat per viatjar. M’he enamorat de moltes ciutats i aquesta tarda, resseguint per sobre la biografia i el pensament d’Spinoza, he tornat a sentir la fiblada d’Amsterdam i dels seus habitants. La seva història. Tot allò ara s’ha acabat. Prou autocars i prou avions. Ara els vaixells. Molt més lent. El vaixell et permet anar molt a poc a poc i llegir i escriure coses a les cobertes on és permès de fumar. I la conversa franca amb persones que mai no hauries sospitat d’arribar a conèixer. I les escales als ports de la Mediterrània o del Bàltic. Però fa 2 anys que he tornat al poble i els viatges són tan sols per a l’estiu. 30 o 40 dies. ¿I què puc dir-ne, del poble que m’he trobat, d’aquell poble de la infantesa i de l’adolescència? Bé, que ara visc a casa meva, que sempre és una gran cosa, que tinc deutes moderats i que més o menys puc anar pagant, que hi he vist i viscut la pèrdua de la mare i que percebo el lent naufragi del pare. Que segurament aquest poble era millor abans d’anar-me’n que no ara que hi he tornat i hi treballo. Signes dels temps, potser; però el relativisme s’hi ha imposat. I el fatalisme. I ara els joves no tenen temor de res. Ni cap fe. Res on aferrar-se. Fútils aspiracions. El Barça o l’Espanyol o fins i tot el Madrid com a úniques religions. Però ja se sap que això del futbol depèn tan sols d’una pilota i de 22 que hi corren al darrera i que no es tracta, per tant, de cap cosa que justifiqui existències ni les salvi. Veig un cop més “Memòries d’Àfrica” i reprodueixo, 2 i 3 vegades, l’escena en què aquella senyora d’edat esclata enmig d’una festa amb el “God Save The Queen” i com tothom, com un sol home, deixen el que estiguessin fent en aquell moment i entonen a ple pulmó i conjuntament l’himne de la seva nació. Fes el mateix amb Els Segadors, he pensat, i a veure la resposta que obtindràs. No. Res de tot això. La majoria no sap l’himne de la nació. Cos i butxaca, tan sols. I si pot ser sense haver de treballar. Aquesta deriva és el que m’he trobat al poble, en general. Com a tot arreu, de fet. I sense que sigui cap consol. La globalització. Ignorància i deixadesa globals. La vida sense sentit que simbolitza aquest enllumenat “nadalenc”. Al final penses que ser socialista deu ser això: aquest enllumenat metàl·lic i sense cap grandesa, trist, avorrit i desencisat que hem de pagar entre tots.
