Ahir, a futbol amb el petit de casa. Sis anys, i ja en sap un niu: que juguen onze contra onze i que onze i onze fan vint-i-dos, que la pilota és rodona i el camp quadrat (el concepte rectangle ja l’anirem introduint), i que si a la primera part xutem cap aquí, a la segona xutarem cap allà. Riguin, riguin, que n’hi ha molts que encara no ho han entès.
Ahir, aprofitant l’avinentesa, vem constatar un altre fet: que hi ha partits que ja són dats i beneïts als dos minuts del xiulet del refli… però que això no treu que cal quedar-se fins al final, que mai se sap, perquè el resultat potser ja te’l saps amb el gol al minut dos, però altra cosa és el joc, i que si estossegues podries perdre’t una meravella de toc de pilota, i mai més la teva vida seria igual. Veure jugar els millors alliçona; veure’ls guanyar asserena l’esperit. I insistim (el petit i jo): marxar sense causa major justificada abans del xiulet final és de soques i de desagraïts. És anar a Via Véneto amb pressa i enlloc dels formatges demanar un cafè i el compte que demà és sant tornem-hi; miri, si demà és sant tornem-hi ja es podia haver quedat a casa i alliberar aquesta taula per a qui la sàpiga apreciar, entendre i agrair. Soca, més que soca. Pixarreixes. Segur que aquest són els dels xiu-xius quan Villa se la juga i no acaba d’aprofitar-les amb tota la fortuna, i ni valoren com de bé s’associa amb Messi. Ni les tres lleis constitutives que a dalt enunciàvem, i que un nen de sis anys se sap de cor, no saben. En fi. Ja s’imaginen a qui van votar, oi? al que volia el que els hi ven els diaris, correcte.
Un Racing que ha sortit ben alliçonat, intel·ligent i valerós, sortint jugant-la i pressionant a dalt i avançant les línies, donant-nos magnífics exemples de com provocar l’orsai (provin, provin d’explicar-ho a un segal de sis anys!), ni amb tots aquests mèrits no podia, perquè ni li hem donat temps a desenvolupar els arguments que ja tenien el de Pedro al sac, i com nosaltres s’han pogut dedicar a ponderar com de sòlid és Abidal de central, però com alhora no posant-lo de lateral es malenguanyen potencialitats ofensives. Perquè a la primera revifalla ja els ha caigut el penal que Messi ha transformat, aquest cop si enredant el porter, i li ha pogut dedicar a la seva mamà que deia que feia anys, i això arrana totquant brot verd (que et facin el segon quan revifes, no que el dediquin a la mamà). I quan, tornant del descans i amb Puyol reservat i canviat per Piqué reempreníen el rebrot allargant les possessions i arribant a la cara de Valdés i obligant-lo a dedicar-se a fons, posseïts potser els nostres per la fredor de l’ambient, Iniesta llestíssim, àgil, tenaç i mordaç (i diguem-ho tot: ajudat pel maluc del defensa que ha modificat un xic la trajectòria), Iniesta en veta de gol, ha fet el que calia per a invertir els termes del refredament i ha deixat sentenciat el partit. Mirin, si tenen pressa i demà és sant tornem-hi, aixequin-se i desallotgin en aquest moment i ho respectaré… però marxar tres minuts abans dels tres xiulets, això, mirin, no és saber-ne gens ni respectar-ho. Facin-se d’un altre equip, que en Quim i jo els ho agrairem. I que aquest equipàs no s’ho mereix.
Joan Capdevila i Esteve