Un barret que li queda la mar de bé
Si enyoro Barcelona és perquè ara em costa molt més veure persones estimades i admirades que abans veia amb molta més freqüència. Conversa agradable, distesa i divertida amb Enric Vila aquest migdia. El seu Salt a la foscor, amb textos d’Augusto Assía. Compromís de llegir-lo amb calma i fer-ne una crítica. En conec tan sols el pròleg que, per cert, és excel·lent. La prosa d’en Vila, ja ho sabem, és clara, precisa i contundent. Les empreses que ho haurien de fer, però, no acaben de donar-li feina. Aquella por del qui va de cara i sense embuts. En el fons, aquest país és així de petit. Aquest és un país que diu que vol ser lliure però a l’hora de la veritat resulta ser massa escarransit. Les capelletes, els uns contra els altres, encara que l’objectiu final sigui el mateix. Si treballes per a un òrgan de CDC, per exemple, i dius que prefereixes Laporta abans que en Mas, t’arrisques a perdre la feina. Encara que donis tots els arguments del món i l’article sigui modèlic i impecable i el més llegit de tots. Hi ha aquesta misèria, aquesta mediocritat. La conversa gira de l’un cap a l’altre. Hi surten Valverde i Riquer, Bernat Metge i Cingolani, Vila-Matas i Roth i Pla i molts més. Hi surten, en definitiva, alguns dels nostres referents, les persones, vives o mortes, per les quals ens deixem guiar. Ai, del qui no tingui referents. Hi ha també, a la conversa, els projectes de llibres futurs i el compromís de retrobar-nos per parlar-ne. Més tard, ja a casa, llegeixo que escriure et converteix en algú que s’equivoca sempre i que el que t’empeny a continuar és la il·lusió malaltissa que et fas de fer-ho bé algun dia. I és això i prou. Aquesta mena de patologia que no et desgracia del tot la vida encara que mai no acabis de tenir prou diners i vagis sempre una mica curt d’armilla. Plaer d’Enric Vila, sí, que ara porta un barret que li queda la mar de bé.
