Els grecs tenien diversos canons per a la bellesa creada. També ells abordaren el tema de la bellesa des de la transcendència filosòfica -des del ‘Pulchrum’, un dels transcendentals-. Crec que s’hauria de considerar sovint aquest camí, per arribar a comprendre la totalitat d’allò que és bell. Ara que el temple de la Sagrada Família ha esdevingut per a molts un model de pulcritud arquitectònica es parla de “la bellesa d’aquelles pedres, d’aquella bella mola artística”, aixecada per Gaudí a la nostra ciutat quan aquella part era només un barri, i Barcelona s’expandia llavors cap a diverses bandes.
Tota obra d’art -el ‘pulchrum’ humà, la bellesa “creada” o “recreada” per l’home- és un senyal visible de la “Bellesa divina”, ja que l’ésser humà, en crear formes belles és “operarius divinitatis”, tal com afirmava la gran i sàvia Hildegarda de Bingen -us recomano la pel·lícula “Visió”, recent estrenada, sobre aquesta dona culta-”; és a dir l’ésser humà és l’obrer, el treballador que perfecciona la obra que el creador li ha posat a les seves mans per tal que la porti a la seva plenitud, perfecció i maduresa.
Els pensadors de sempre han expressat de mil maneres el concepte i l’experiència de la bellesa veient-hi un camí segur cap al misteri de l’origen primer, on cada cosa creada “era bona i bella”, com apunten els llibres sagrats. Tots els artistes -pintors, escultors, músics, literats, etc.- són “operaris” perquè són creatius i perfeccionadors. Aporten nous espais de bellesa per a tothom. Per tal de conduir l’home cap a l’encontre amb l’Ésser que és la veritat i la bellesa total. Per això, també la bellesa és expressió plena i visible del bé i de la bondat. Plató afirmà que la potencia del bé s’ha refugiat en la naturalesa d’allò que és bell (Filebo, 65, A). Tots dos transcendentals -el “bo” i el “bell”- s’identifiquen amb el “diví”. Per això, davant la bellesa en les seves diferents formes, diem tan sovint: “això és diví”. Tots som filòsofs davant la bellesa de la mar, de les muntanyes, dels animals, dels éssers humans bells, perquè aprofundim en la consideració de l’equivalència dels transcendentals, des del punt de vista de la filosofia. Tots en perfecta unitat, i si l’home s’hi veu -o s’hi sent- implicat en la realitat creada -ja que n’és el col·laborador principal- aleshores entendrà molt millor les realitats de cada dia: la seva existència també serà bella, vertadera i bona ja que el seu ésser participarà i cooperarà en la comprensió de la transcendència completa.
Un pensador medieval contemplava en les coses belles, el Bellíssim. Seguint les petjades impreses -deia- en les criatures arribava al qui les havia creat. Ho veia com el seguiment d’aquell que “És el qui És”, origen, fi, plenitud i conservador de tot. El poeta Joan Maragall tenia molt clar que “la bellesa del món -com explica Ignasi Moreta, en un recent llibre titulat “No et facis posar cendra”- ha estat donada per Déu perquè arribem a ell i, per tant, saber percebre Déu en el que és sensible…; és la percepció de la bellesa sensible el que possibilitarà el gaudi de la bellesa suprasensible,…és la vivència intensa del temps el que ens farà viure l’eternitat…” i, per tant molts moments de la vida seran instants d’amor i d’eternitat. Aquest raonament serveix per donar llum a la unió entre la natura i l’home i per donar suport a una visió organicista de tots els elements del cosmos. També el mateix Maragall afirmava que “si sabem omplir la nostra mirada de la bellesa del món i de les seves imatges, el nostre esperit es nodrirà de l’ànima del món i perdurarà en tot allò que no és imatge”. En el seu conegut Cant espiritual es preguntà “com pot haver-hi la promesa d’una vida millor si el món sensible ja és plenament bell”. Ho resolt en el mateix cant en els últims versos.
La bellesa vertadera serà, doncs, sempre, des d’aquest punt de vista, un camí d’accés cap a la vida plena, tot i que la bellesa participada en aquesta vida no sigui perfecta. A tots, la bellesa ens causa admiració i bondat, ens fa més vertaders, més entusiastes -en el sentit primitiu grec de la paraula entusiasta que vol dir “divinitzat”-, més bons, més alegres, més nobles i rectes, més lliures i més generosos en l’amor. Ja ho intuí Fedor Dostoievski quan afirmà, en els Germans Karamazof, que “la bellesa salvarà el món”.
En la bellesa hi hem de posar tota la nostra esperança d’un món millor; d’un món nou, on l’home pugui viure d’acord amb el projecte original. És el que potser se’ns demana sense adonar-nos-en. Tant de bo que la bellesa la puguem trobar el treball, en l’amistat, en el respecte de la dignitat de la persona, en la recerca de la vertadera pau, en la manera de viure la llibertat, en una vida viscuda com a do d’un mateix als altres -“amai la vita e l’amo, en ancor bella mi appare”, s’escolta en una òpera poc coneguda, “La fanciulla del West” de Giacomo Puccini.
La bellesa, per a molts, és el camí més raonable per assolir la unitat, la veritat i la bondat en la nostra existència.
