És estrany, et fa sentir estrany, que un trimestre s’acabi pel febrer. I no només per la manca de costum. El segon trimestre del curs solia ser el més llarg i arribava, en general, fins als volts de sant Josep i potser fins i tot més enllà. Aquest any, no. Aquest any, demà, 25 de febrer, s’acaba el segon trimestre del curs. Sensació d’estranyesa. Sensació d’estranyesa, també, pel fet que la setmana que ve no hi haurà classe. Novetat total. Una setmana sense classe a principis de març i les sessions d’avaluació sense fer. El trimestre s’acaba i les famílies no rebran els butlletins amb les notes potser fins a mitjans d’abril. No sembla que tingui gaire sentit. Però, ¿qui busca sentit, avui, en tot aquest desgavell de l’ensenyament secundari? Els exàmens són fets i corregits, si més no en el meu cas. Quan les famílies rebin aquests butlletins podria passar que aquestes notes d’avui siguin ja obsoletes. El món al revés i els pedagogs del gran poder tancats als seus despatxos, suposo, orgullosos potser de la magnitud de la tragèdia per ells perpetrada, de tot aquest desgavell, de tot aquest mullader. I no es pot pas dir que la cosa no estigués endreçada en un moment determinat. Perquè mira que era fàcil i lògic, determinar el calendari. Aquest no és un país nòrdic i el 1r trimestre anava des del 15 de setembre fins a just abans de Nadal; el segon, des de passat Reis fins al divendres abans de Rams; i el tercer, des de l’endemà del dilluns de Pasqua fins al dia que comença l’estiu. I a primers de setembre, exàmens per als suspesos. I tothom ho sabia i que jo sàpiga l’engranatge funcionava. L’esquerra, tot ho ha d’emmerdar. En fi, Estellés potser tenia raó: som bàrbars.
“La meva ex-dona, realment, era una vídua que tenia el difunt a casa. Ella encara és viva i jo em penso que he ressuscitat…Un llibre, un llibre és una victòria tan gran davant la mort…!” (António Lobo Antunes). Doncs això.
