És una pel·lícula dura. És la història de una família jueva en el París de l’ocupació nazi, on les persones són tractades com bèsties, sense consideració, sense pietat. L’autora de la novel·la francesa en que s’inspira és Tatiana de Rosnay.
Sara, la nena, quan veu que envaeixen la seva llar per fer-los presoners tanca en un armari al seu germà petit Michel perquè no se l’emportin, sense pensar en les conseqüències que la perseguiran tota la vida.
Arrancada dels braços de la mare, la Sara que guarda la clau de l’armari del Michel no té altre dèria que tornar a París per alliberar el seu germà. I passa mil penúries fins a escapar-se del camp de concentració amb la idea de trobar al Michel.
És una commovedora història on els ulls tristos, perduts i desesperats de la Sara et mostren com el terror, no solsament físic, sinó espiritual deixen l’anima de la nena traumatitzada.
He vist en la Sara de la pel·lícula una nena preciosa, amb una expressivitat plena de tendresa, amb una ànima pura que transpira pels seus ulls innocents; i que comença a sofrir quan per l’edat hauria de jugar.
França va ésser durament castigada per les tropes de Hitler. No hi havia consideració per les famílies jueves i aquesta història tantes vegades repetida et porta a la conclusió que la bèstia que porta cada home en el cor pot aflorar de forma violenta, cruel i infrahumana.
I Sara emigra a Amèrica del Nord buscant un consol que no trobarà. És una noia agraciada i coneix al noi que la portarà a l’altar pensant que començant una nova vida el seu passat quedarà mort. Però ni la distància ni l’oceà que la separen d’Europa li portaran l’oblit.
I és en mig de les pàgines del dietari de la Sara on, una periodista que investiga el cas, troba la clau de l’armari on el Michel va ésser amagat.
Història commovedora dels fets del 1924 al velòdrom d’hivern de París.
Una història per pensar, per reflexionar que et captiva per la tendresa i la innocència de la nena que amb els seus ulls expressius ensenya la tristesa d’una ànima turmentada. S’han escrit tants llibres, s’han rodat tantes pel·lícules sobre la criminalitat dels nazis que la Clau de Sara podria ser una més, però a mi m’ha colpit, com em colpeixen tots els drames on nens i nenes, abans de creuar la barrera de l’adolescència, ja veuen com se’ls mata la innocència.
