Pels detalls que dóna l’evangelista Lluc en la descripció d’aquest relat dels deixebles d’Emaús, sembla que ell mateix fos un dels protagonistes tot i que quan identifica a un d’ells com a Cleofàs permet suposar que aquests protagonistes fossin Cleofàs i la seva dona Maria. Fossin qui fossin, en ells tots ens hi podem sentir una mica retratats. Es veu clarament que aquells dos deixebles havien estat uns entusiastes seguidors, potser amb un entusiasme una mica superficial però sincer, d’aquell profeta “poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble”, que tenia un poder d’atracció extraordinari i que es deia Jesús.
Però la passió i mort de Jesús suposà per a ells un cop tan fort, que ensorrà les seves falses esperances. Per a una mentalitat jueva, una mort com la de Jesús, que fou entregat per les autoritats religioses a les autoritats civils perquè el crucifiquessin no podia ser més que una maledicció divina. Per això no estan segurs de res i no reconeixen al Mestre quan es posa a caminar al costat d’ells.
Quan Jesús els pregunta quin és el seu problema, ells ho expliquen i comencen dient: “Nosaltres esperàvem….” Quantes vegades a la vida nosaltres també esperem que les coses vagin com a nosaltres ens agradaria! I quan no hi van, potser ens enfonsem com aquells deixebles. Però fixem-nos que ells tenien motius d’esperança: unes dones els hi havien assegurat que havien vist a Jesús viu. Això els hauria d’haver fet reflexionar, però no en van fer cas. Van fer el que fem nosaltres moltes vegades: escoltar selectivament, és a dir deixant entrar dins de nosaltres només els pensaments negatius mentre que deixem fora aquells que ens poden portar llum i esperança. Ben segur que si deixéssim entrar només els pensaments positius, la nostra vida seria millor.
En el seu relat, Lluc posa de relleu un tret fonamental: la importància que té la Sagrada Escriptura per a trobar de veritat a Crist Ressuscitat. Però per els cristians, l’experiència del Crist ressuscitat, el reconeixement de la seva presència, és vital. La Paraula de Déu que proclamem té valor perquè el Fill, que és la Paraula, s’encarnà i agafà la condició humana. La nostra vivència del Crist ressuscitat no s’ha d’acabar en la repetició d’unes professions de fe, sinó en fer present en la nostra vida de cada dia la presència del Crist gloriós.
La trobada amb el Crist ressuscitat, especialment cada vegada que participem de l’Eucaristia, hauria de canviar les nostres vides, com va canviar la vida d’aquells dos deixebles que el van reconèixer justament en el moment de partir el pa. Diu l’evangeli que “llavors mateix”, és a dir, immediatament després de l’experiència que varen tenir de Jesús Ressuscitat, tot i estant cansats “es van aixecar de taula i se’n tornaren a Jerusalem”. Feia poca estona que havien dit a Jesús que es quedés amb ells perquè es feia tard i el dia començava a declinar. Ara, en canvi, la nit no els hi fa basarda i decideixen tornar a Jerusalem. Se’n van a donar testimoni del què han viscut.
Un testimoni com el que va donar Pere, que amb un admirable exemple de coherència i valentia, ell mateix, que pocs dies abans havia negat conèixer Jesús, ara s’atreveix a dir a la cara de les autoritats jueves: “vosaltres el vau matar….però Déu l’ha ressuscitat” i tots nosaltres en som testimonis.
Des del dia del baptisme, els cristians hem estat marcats per la creu de Jesucrist. Ara hem d’actuar en el seu nom. Si el sabem reconèixer en l’Eucaristia, en el germà que pateix, en el pobre que demana caritat…., ens anirem configurant en el Senyor que és la meta de tot cristià. Només d’aquesta manera podrem ser testimonis creïbles de Crist enmig d’un món dominat per l’egoisme.
