Estic molt preocupada. L’altre dia m’explicaven d’un cas on dos alts càrrecs amb un sou pagat per una empresa municipal de Barcelona (i que aproximadament vindria a ser d’uns 4.000€/mes) no saben parlar català. Això té un inconvenient per la productivitat d’aquesta empresa municipal, i és que quan aquests alts càrrecs s’han de comunicar amb qualsevol persona necessiten que algú deixi la feina que estava fent fins al moment per a corregir-los o traduir-los la carta, el correu electrònic o l’informe pertinent.Mentre m’estaven explicant això em va venir al cap aquella imatge de la Sra. Sánchez-Camacho exigint a Ensenyament una educació bilingüe a les escoles. La recorden? Tots sabem com ha funcionat el bilingüisme que ha aplicat el PP al País Valencià.
L’acte de la Sra. Camacho no deixa de ser un efecte secundari de la sentència del Tribunal Constitucional en contra d’un Estatut que ja havia passat pel ribot al Congrés dels Diputats. Aquesta sentència va sortir el juliol del 2010 i la societat civil va mostrar clarament la seva voluntat sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Aquella va ser una manifestació molt exitosa, al igual que les consultes que s’han dut a terme a més de 550 municipis catalans a favor de la independència. Així doncs, podríem resumir que la societat catalana ja ha manifestat clarament la seva voluntat.
Considero que ara ja no és moment de fer més manifestacions per la causa, això desgasta la societat civil. Ara toca exigir que els polítics, que en el seu moment en van prendre bona nota del que la societat catalana vol, es posin les piles i treballin institucionalment cap a un Estat independent. Però també hi ha deures per a la societat catalana. Si realment volem deixar de ser un país dependent ens toca de discernir a les urnes sobre aquells partits que prioritzen els interessos de Catalunya i aquells que actuen segons les estratègies nacionals espanyoles. No cal tornar a sortir al carrer (ja es va fer fa escassament un any amb molt d’èxit), sinó demostrar a les urnes quins partits volem que ens representin al Parlament de Catalunya. Ja podem anar fent manifestacions si la segona i la tercera forces polítiques del país són aquelles que voten en contra de l’oficialitat del català a la Unió Europea. O, si és cert que Sandro Rosell (president del Futbol Club Barcelona), vol portar “La Roja” al Camp Nou com publica “El Confidencial”, també ens podríem preguntar com és que els socis del Barça (recordem, “més que un club”) han escollit un president espanyolista amb el seu vot. Així doncs, cal fer autocrítica sobre com exercim els nostres drets democràtics i veure si van en la direcció d’exercir el dret a decidir o si, en cas contrari, van en la direcció d’un millor encaix amb Espanya.
D’altra banda, des del meu punt de vista, no és gaire positiu celebrar una manifestació anual per a commemorar una altra derrota, en aquest cas davant del TC. Que els catalans celebrem la nostra diada nacional com a símbol de resistència durant la guerra de Successió està bé, però tampoc caldria que, a més a més, commemorem anualment que el TC va emetre una sentència en contra d’un Estatut ja retallat per Espanya.
