Sembla evident que el proper 20 N la victòria del PP serà espectacular. No tant per mèrits propis com per culpa del desastrós govern socialista que patim. El mateix fenomen que va portar a CiU a obtenir un gran resultat (les ganes de fer fora el tripartit) permetrà al PP situar-se a gran distància del PSOE. També a Catalunya el nombre d’escons dels populars pot fer història. Recordem que a les passades eleccions van treure 8 escons front els 10 de CiU i els 25 del PSOE, amb una gran punxada d’ERC-Ridao i la reincidència en un trist i gris resultat del candidat de CiU. Certament l’obsessió mediàtica d’aquest veterà polític (a qui La Vanguardia ja ha començat a fer la campanya habitual), sumat a la dilució en els grups estatals dels diputats catalans del PP i PSOE, porten a l’aparença d’un suport electoral superior al real, concretat en nombre d’escons. Però els números i els vots, i no les portades, titulars i publireportatges de revista del cor, són els que són. Les enquestes marquen una tendència i ara sembla que no s’equivoquen.
Venen unes eleccions amb una forta bipolarització PP-PSOE, amb un candidat de CiU amant de campanyes personalistes, que no agrada ni és creïble pels votants de CiU més nacionalistes o independentistes, que cada vegada és més el mateix. I que no representa tampoc el vot útil del votant conservador que a les eleccions catalanes vota CiU però ara votarà PP. Recordem 10 CiU i 8 PP. I recordem l’aproximació en resultats del PP a CiU a les últimes conteses electorals: catalanes i ajuntaments, inclòs el cas de Barcelona. Intueixo que els esquers estrella de la campanya han de ser la reactivació econòmica i el pacte fiscal. Per la primera el PP és tant creïble però més decisiu que CiU, per la segona pot ser més creïble ERC que CiU, percebuda com més inflexible i menys necessitada de suports recíprocs entre governs de l’Estat, Catalunya i fins i tot alguns grans ajuntaments. A més, un desitjable i bon acord sobre el pacte fiscal entre CiU i ERC al Parlament a finals d’aquest mes homologa i rehabilita a ERC de cara als electors nacionalistes per defensar el mateix pacte fiscal a Madrid.
En definitiva, potser la forta abstenció i càstig electoral al PSC-PSOE pot atorgar més escons a CiU però no més vots (i per tant suport ciutadà real). El resultat, segons La Vanguardia, el relega al tercer lloc, per darrera el PP. I cap possibilitat de ser decisiu, i cap possibilitat per tant d’obtenir un autèntic pacte fiscal. La història de l’Estatut es repetirà. Alguns estan jugant a guanyar temps per carregar-se de raons, d’altres a perdre’l per sobreviure i no haver de reconèixer aquestes raons. I qui no ho veu així és perquè no vol. El candidat de CiU ha dit públicament que quedar darrera el PP seria vergonyós (entenc que tant en escons com en vots). També, en les actuals circumstàncies i després del resultat a les catalanes, quedar darrera el PSC seria preocupant per senyalar un sostre evident pel candidat i el seu discurs polític. Esperem que el 20 N a la nit no calgui recordar-ho.
CiU pot fer diferents lectures del resultat. Alguns, els mateixos que critiquen per darrera la claredat i contundència del discurs del President Mas a Madrid amb motiu de la diada, faran la mateixa que han fet en anteriors ocasions: radicalitzar el missatge nacionalista ens porta a perdre posicions, obviant que el problema és més complex que el missatge i desviant responsabilitats. Esperem que d’altres en canvi vegin d’una vegada per sempre on rau veritablement part del problema.
Hi ha una quasi total unanimitat entre els que parlen aquest dies de política en afirmar que un govern del PP serà molt bel·ligerant contra Catalunya. Ho sento però no ho veig igual. No té res a veure el que diu el PP quan està a l’oposició que quan governa. Ja en tenim experiència. Aquest partit, governant amb majoria absoluta, tindrà la millor oportunitat de la història per consolidar-se políticament a Catalunya, a costa del PSC-PSOE i també d’una petita part de CiU. Evidentment no hi haurà pacte fiscal però el govern de l’Estat invertirà més que mai directament a Catalunya (ja ho va fer a l’època Aznar) i als municipis on creix electoralment per demostrar que no cal més autonomia perquè Catalunya vagi millor. I tornarà a oferir a CiU entrar al govern, garantint un suport estable al Parlament a l’actual govern català. La temptació personalista d’uns (els de sempre), sumada a l’autentica necessitat política i financera dels que estan al capdavant de la Generalitat pot fer irresistible aquesta oferta. I si prospera la interpretació d’un mal resultat electoral per part dels seus responsables, com hem dit abans, s’avalarà encara més aquesta opció. La més còmode i la més pràctica a curt termini.
Els catalans tenim mala memòria i la història es pot repetir. S’acosten dies cabdals i el paper de CiU serà fonamental. I haurà d’escollir entre la col·laboració, per anar tirant, amb un PP amable, justificat a més en que és una manera de frenar-lo, o la unitat de les forces polítiques nacionalistes (que ja haurien d’haver anat juntes ara a Madrid) amb un compromís lleial, generós i audaç per bastir junts els camins de la independència (per la qual és imprescindible CiU) com a única veritable alternativa de futur pròsper, nacional, social i econòmicament per Catalunya.
Nota final: Aprofito per comunicar als seguidors de l’associació El Matí i el Matí Digital que el passat 5 d’octubre vaig demanar al fins ara vicepresident Josep Mª Huguet que em rellevés en la presidència de l’associació. El motiu no és altre que repartir responsabilitats en una direcció realment col·legiada. Per tant canvis en la direcció de l’associació i del diari, com ja haureu llegit, però sempre fidels, uns i altres, al que varem escriure al nostre manifest fundacional. Ha estat un honor haver contribuït a la fundació d’aquest petit invent, amb el que continuaré col·laborant. Gràcies a tots els que d’una manera o altre ens heu ajudat a arribar fins aquí. Fins aviat.
