(segueix)
En Valentí Soler, president a perpetuïtat de l’associació d’amics cabotians –que s’ha de constituir algun dia-, m’havia comentat que a Just Cabot l’havien enterrat al cementiri de Montparnasse.
Dos cementiris en un viatge potser són massa cementiris, i vaig concedir una treva als fills, tot i que no els vaig perdonar la visita a l’Avenue Montparnasse 125, el lloc on Cabot, la seva dona, Rosita Castelucho, i el seu gos, Yack, van tenir oberta la Librairie Artistique, autèntica ambaixada cultural i pictòrica a París i recés de pelegrins catalanistes. Avui continua essent una llibreria i el seus propietaris afirmen que els tendals blaus de l’aparador són els mateixos que en l’època Cabot. També vaig poder veure les escales que portaven al soterrani, convertit els anys quaranta i cinquanta en el modest successor de les velles tertúlies de l’Ateneu, lliures, catalanistes i àcides, freqüentat per Xammar, Cuito o els amics pintors del matrimoni Cabot-Castelucho. No és difícil imaginar-se com devien ser aquestes reunions, i segur que més d’una vegada, entre els directes a la mandìbula de Xammar i els cops a l’abdomen de Cabot, deurien sortir a comentar les darreres xafarderies sobre la guerra a mort entre Puig i Ferreter i Canyameres, el gran sapastre i el traïdor Llavaneres, covenint que, després de l’atac de còlera que va conduir Puig a etzibar un cop de planxa a la seva amant francesa, el mot més adient per rebatejar-lo era “Puig i Fer-à.repasser”.
El cementiri de Montparnasse és molt més petit que el del Père Lachaise, i no té el seu encant decadent i crepuscular. Deixant de banda Ionesco, Man Ray, Jean Poiret, César Vallejo, Raymond Aron i uns quants presidents de la República, les estrelles indiscutibles que intenta vendre són Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Estrelles tronades, doncs. Si d’alguna cosa no n’ha quedat res, és dels intel.lectuals d’esquerres dels 60 -afirmació que a Catalunya, on els nostre progressistes s’embardunaven de “divins”, encara és més científicament certa-.
Vam aparcar a les afores i ens vam dirigir a l’administració. A aquelles alçades, érem ja uns experts diplomats en cementiris i vam resoldre les preguntes dels funcionaris amb una eficàcia positiva. La localització era peculiar: calia sortir del “gran” cementeri i entrar en el “petit”. Vam fer-ho. Queden partits per un carrer, que separa els dos murs, i que deu tractar-se de l’únic carrer del món que té unes reunions de comunitats de veïns sense baralles ni crits. Jo m’hi traslladaria encantat, però primer cal morir-se, detall que preferiria evitar de moment.
La tomba de Just Cabot no té normalment massa visites. De fet, ningú no pot saber que està davant de la tomba de Just l’injust, perquè no hi surt a la làpida. És negra, escrita en francès, d’unes dimensions notables, molt a prop d’on és enterrat el senyor Citroên i plena de noms, tots ells, de la família de la seva dona, els Castelucho.
La nissaga Castelucho comença amb Antoni Castelucho Vendrell, nascut a Barcelona el 1935, escenògraf i decorador, que va traslladar-se a viure a París, on va morir el 1910. Un fill seu, Claudi, va ser pintor i professor de l’Académie de la Grande Chaumière i els seus quadres pengen a les pinacoteques més importants del món; un altre fill, Emili, sogre de Cabot, nascut, com el seu germà, a Barcelona, va ser el fundador de la botiga-galeria d’art a Montparnasse, i va relacionar-se amb Picasso, Matisse, Miró, Manolo, Nonell, Daí o Zuloaga. De la seva botiga van sortir les teles pel Guernika, el 1937. Moriria dos anys després, el 39. Ell va ser el pare de Rosita, que va continuar el negoci familiar i, siguem sincers, va assegurar a Cabot una certa estabilitat econòmica. Un matrimoni extravagant: ella, afectada de polio; ell, carregat de manies, però que es va mantenir inalterable. A la mort de Cabot, el 1961, aniria tornat a Barcelona i moriria els anys vuitanta a Reus. Cabot enterrat a París i ella, a Catalunya. Quina paradoxa.
Just Cabot i Joan Puig i Ferreter, dos escriptors tan diferents, tos dos enterrats a París. Potser és l’única cosa que els uneixi. París i lèxili.
Enguany fa 50 anys que van portar Just Cabot a la tomba dels Castelucho. I amb un grup d’amics hem pensat que podria ser una bona ocasió per recordar-lo. I amb ell, recordar els anys de la pàtria errant i de les creus dels catalans que esquitxen els cementiris del món i de les pàgines de diaris que aquells escriptors i periodistes ja no van poder escriure mai més, acabada la guerra..
Us esperem a tots el dilluns 7 de novembre, a 2/4 de 8 del vespre, a l’Ateneu. Llegirem Cabot i escoltarem algunes de les cançons més belles del repertori català, Morera, Toldrà, Vives, Lamote de Grignon. Recitarà l’Albert Benzekry i en Jordi Cortada cantarà.
Jo no hi faltaria, després no s’admetran lamentacions: la segona edició es farà d’aquí cinquanta anys. Vostès mateixos.
