Aquest any m’han encarregat que faci el discurs del rei Melcior cosa que m’ha fet moltíssima il·lusió. En el discurs no he dit ni de bon tros tot allò que m’agradaria que un Rei Mag digués. Ja que per a mi i per molts d’altres que encara creiem en la màgia és la màxima autoritat a qui rendim comptes cada any. O si, el reis mags d’ Orient… Jo sempre he estat del Gaspar, no sé perquè, ja que de petita no et fas aquestes preguntes, però ho soc. Ara de gran puc dir que de tots tres és el que més respecte em fa i el que em cau millor. Ara, tots aquells que sou dels dos que manquen em criticareu però segurament la fidelització que tens a un rei mag és la mateixa que la que tens a ser del Barça o l’Espanyol, o de la Coca-Cola en lloc de la Pepsi. En Melcior per començar és el més gran dels tres; quan era petita la seva barba el feia massa majestuós. Que dugués or d’ofrena em semblava ostentós i poc útil per un nen acabat de néixer, En Baltasar no cal dir-ho era negre i allà als anys 70 en aquest país als nens petits encara ens feien massa respecte .A més, li va donar una cosa al nen Jesús que a part de tenir un nom horrorós, ningú sabia que era. En canvi, el rei Gaspar era jove, ros, ben plantat i li va portar encens, que donades les condicions de l’estable segur que al nen Jesús li va ser de gran utilitat. Però la realitat és que egoistament pensava que com que era el més jove seria el que més correria i el que no li farien mal els genolls a l’hora de pujar escales.
Quan era petita la mare em duia sempre a “tirar” la carta als Reis al Corte Inglés de la Diagonal. Jo pensava que se li havia de tirar a la cara i no, realment el que havies de fer era donar-la-hi. Les cues per donar la carta eren infinites i de tant en tant, tancaven la paradeta dels reis i com per art de màgia d’aquella caseta folrada de vellut vermell i verd i decorada amb columnes daurades en sortia un fum que desprenia una olor molt peculiar. Anys després, identificava aquesta olor perfectament en algun bareto del Gòtic. Allò em va fer declinar definitivament pel rei Gaspar, era ell que cremava encens, ell que tant generós era que sempre em duia totes les joguines que demanava i s’entretenia a amagar les més desitjades en algun lloc de difícil accés per un nen. Recordo un any que tant em va amagar la disfressa de “romàntica” (digueu-me cursi) que la meva mare me la va haver de trobar. Allà començava la màgia. Ara, només calia esperar. Aquella setmana no hi havia demandes fora de to, ni baralles, ni desordre, s’acabaven tots els deures de les vacances, em menjava el fetge de la tieta Maria i ajudava sense que m’ho demanessin a fer dissabte. Tot, per compensar la resta de l’any, a veure si amb una mica de sort el balanç només es feia aquella setmana. Al pessebre els Reis feien equilibris per creuar aquell pont tant estret i mantenir-se drets en la molsa resseca de tants dies posada. Després de donar la carta i fer el primer contacte reial, anàvem a “Barcelona” a menjar un suís al Dulcinea i esperàvem impacients el dia 5 a la nit.
A casa el dia 5 es dinava molt d’hora per poder arribar a la Plaça Sant Jaume abans que ningú, i des de primera fila asseguda en aquell terra fred i humit, tenir les millors vistes de l’entrega de la clau, somni de qualsevol lladre. La cavalcada passava majestuosa davant els meus ulls plens de llàgrimes d’emoció, il·lusió, fred i nervis. El passamuntanyes i els guants impedien que el grau de congelació no fos greu, però es ben cert que en el moment en que arribava la primera carrossa ja no senties res. Les corredisses dels nens que encara no havien donat la carta m’impressionaven molt. No entenia com podien anar tard, com s’havien pogut esperar el darrer moment, i si no els donava temps a llegir-les… De grans aquests segur que són els es creuen que ja els esperaran perquè son importants. En fi, era tant gran la pujada d’adrenalina que quan acabava de passar la darrera carrossa et deixava com si t’hagués passat una apissonadora per sobre. En acabat, un entrepà al Conesa que no trobaves ni bo perquè no tenies gana i cap a casa. Aquella nit a casa no li donàvem torrons als Reis, no, a casa se’ls feia sopar, i no qualsevol sopar… No vaig entendre mai perquè la mare no menjava entrepà al Conesa. Es parava la taula per tres, amb la millor vaixella i coberteria, es deixava una ampolla de cava ben freda, una nota dedicada per mi amb un dibuix al Rei Gaspar agraint-li inclús abans de veure els regals que hagués tingut el detall de passar per casa . Al balcó les sabates, tres bols d’aigua i rosegons de pa. I un cop fet això, a dormir. Aquella nit dormia amb la porta un fil oberta perquè entrés la claror i quan la son ja em vencia un soroll de cava destapat em sobtava i una mena de suor freda envaïa la meva esquena… Tenia la temptació de llevar-me i mirar però el soroll d’uns cocos passejant pel passadís a mode de petjada de camell m’ho impedien. Fins que el silenci no tornava a arribar la son no apareixia i a trenc d’alba un xiscle em despertava, era jo mateixa que somniava. No gosava anar al menjador. De puntetes m’atansava a la cuina a veure si s’ho havien menjat tot. Eren tant increibles i bons, que fins i tot deixaven els plats bruts a la pica. Ah! I l’ampolla buida. Bé! Els havia agradat. A la meva nota un gràcies, Gaspar signava . Era el moment d’anar als llits dels pares i tirar-m’hi a sobre. El pare que tenia el son molt fort s’aixecava d’una revolada, es posava les sabatilles i el batí i tots tres anàvem a despertar a ma germana i a les àvies. Quina imatge!. El menjador era ple de regals, per tothom pels que s’havien portat bé i pels que no i poca estona després apareixien els meus tiets amb els cosins i els croissants i la mare feia xocolata per tots i ens repartíem els regals que havien deixat els Reis a llurs cases. La Nenuco, els ossets de peluix, els playmobil, les disfresses, les barriguites i com no les calces i els mitjons es diluïen en els milers de papers de regal desfet que envaïen l’estança. Després de pressa i corrents la mare ens mudava i anàvem a buscar la resta de regals repartits per les cases de la família. Cap a les tres tornàvem a casa on l’àvia ens esperava amb la taula parada per molts i els canelons al forn. Després l’escola ens regalava un dia més per gaudir de les joguines.De sobte, un any me n’adonà, la innocència havia marxat de la meva vida i quan la mare m’ho va confirmar ens vàrem fer un fart de plorar juntes però ens vàrem prometre que igualment mantindríem la màgia i la il·lusió i llavors, jo sopava amb els reis, els ajudava a buscar els regals que demanaven els altres, amagava els meus en llocs secrets perquè ningú els descobrís i el dia de Reis continuava essent sens dubte el millor d’aquestes festes.
El Reis són mags i no son tres som tots nosaltres amb els nostres actes i la nostra generositat, la seva màgia la hem de difondre i hem de fer que els nostres petits en tinguin els mateixos bons records que els que tots i cadascú de nosaltres tenim. Deixem-nos anar i per un dia fem que la màgia existeixi, siguem Melciors, Gaspars i Baltasars i fem que l’estel de la il·lusió ens acompanyi cada dia.
El meu rei és en Gaspar, i el teu?
Marta Torra i Llorens
Psicòloga
