Els atacs que als darrers temps ha viscut la democràcia m’han fet pensar en un relat antic sobre com va néixer. Diu així.
«Fa molt de temps només hi havia déus. Quan va arribar el moment que els éssers mortals sortissin a la llum, els déus van barrejar terra i foc: va ser així que van néixer els éssers vius. Els déus van demanar Epimeteu i Prometeu que repartissin les facultats i les virtuts entre totes les espècies vives. Epimeteu s’hi va mostrar disposat i va demanar que Prometeu després revisés el repartiment. I així va ser que Epimeteu va distribuir equitativament les qualitats: a algunes espècies els va donar la força, i a les més febles, la rapidesa; a algunes la vista aguda, i a altres, la capacitat d’amagar-se sota terra per no ser vistes… Segons l’hàbitat, a unes espècies els va atorgar pèl i pells gruixudes per suportar el fred; a altres, pells curtides per viure sota el sol. A més, va facilitar mitjans d’alimentació diferents: a alguns fruits, a altres arrels; al que va dotar de la possibilitat de devorar altres espècies, els va donar pocs cadells per ventrada; als que estaven destinats a ser devorats, podien tenir moltes cries. El repartiment semblava equilibrat.
»Però llavors Epimeteu es va adonar que no havia guardat cap facultat per a l’espècie humana. Quan Prometeu es va adonar de la badada d’Epimeteu, i que l’home era un animal feble, sense armes ni cobertures, sense defenses ni bons sentits, va decidir robar Hefest i Atenea les habilitats professionals i les tècniques del foc perquè es pogués crear protecció; i a cada home li va donar una certa habilitat per desenvolupar un ofici: així, uns homes serien bons artesans, altres bons ferrers, altres bons sabaters. Aquest acte heroic de Prometeu li costaria més endavant molts patiments.
»Aquestes habilitats divines van fer que que l’espècie humana desenvolupés, a diferència de les altres espècies animals, el que avui anomenem la cultura: el sentiment religiós, el coneixement i el llenguatge, els invents i la tècnica… Però tot això no va impedir que la vida no li resultés perillosa i insegura a l’home, ja que seguia marcat per la debilitat, per la fragilitat. Els calia unir-se, fundar ciutats i adquirir el sentit polític. Per això Zeus, en veure que l’estirp humana estava en perill, li va donar la vergonya (en l’aspecte moral) i el sentit de la justícia, perquè hi hagués ordre a les ciutats i sentiments elevats que relliguessin els individus. L’encarregat de repartir-los va ser Hermes, que, en comptes de repartir-los com els coneixements —diferents segons els individus—, els va distribuir per igual: tots els homes serien partícips per igual de sentit moral i el sentiment de justícia.
»Per això quan parlem d’arquitectura el parer dels tècnics és fonamental i legítimament més valuós; però pel que fa a la política, el parer de tots els individus té el mateix pes i ha de ser legitimament escoltat. La saviesa és, doncs, de tothom, i és el nostre deure com a ciutadans participar d’aquesta excel·lència.»
El relat és extret del llibre Protàgores escrit per Plató.
Qui són els germans Prometeu i Epimeteu? Etimològicament, Epimeteu significa “el que actua sense pensar”, i Prometeu significa “el que preveu abans d’actuar”. Segons el relat, doncs, els homes i les dones som fills de la tensió entre germans oposats, que maldestrament van fer-nos vulnerables. Tanmateix, per a Plató la nostra grandesa és precisament en la nostra vulnerabilitat.
Perquè som febles els déus van donar-nos el sentit polític, fonamentat en el sentit de la vergonya moral i en el de la justícia. Hermes el va distribuir equitativament, com està distribuïda la feblesa, perquè tothom se sentís partícip del destí comú. Amb altres paraules: la democràcia neix de la fragilitat esquerdadissa dels homes i les dones. La política és la forma que ens han donat els déus perquè així els homes ens protegim de la nostra pròpia vulnerabilitat: ens protegeix del mal que ens amenaça i del mal que nosaltres mateixos podem causar.
I per què la política no soluciona els nostres problemes? Per què la democràcia no ens protegeix de nosaltres mateixos? Doncs per la nostra naturalesa esquerdadissa. La fragilitat és la forma de ser de la política perquè la vulnerabilitat i la feblesa són les formes de ser de l’home. La democràcia no és un estat de coses sinó un equilibri inestable, una forma que pren la fragilitat. La política neix de la feblesa i s’aguanta sobre ella, però no la cura.
Sort de Zeus, que enmig de la malptesa humana va fer-nos polítics…
@isidre_ferre
