Les grans onades de construcció dels darrers anys han deixat un canvi històric en les condicions de vida. On hi havia camp s’ha substituït per edificis, no sempre en relació directa amb les necessitats socials d’habitatge, sinó més aviat com a inversió i fins i tot com a especulació.
Així, ha canviat el color dels nostres pobles, del verd al gris, i la mateixa imatge dels indrets tradicionals ha estat destruïda. La construcció, com a obsessió i com a compulsió, ha malmès el medi ambient, en un país dissenyat a més per arribar als diferents indrets amb vehicle privat, un segon excés.
S’ha construït massa i malament, en un sentit social, fomentant urbanitzacions i no pas la integració en els pobles preexistents. Els darrers anys s’ha duplicat la mitjana europea de superfície construïda, i àrees com el primer quilòmetre de costa han estat literalment trinxats. El 34 per 100 de la costa mediterrània espanyola està plena d’urbanitzacions noves. Una bogeria llevantina però no tan sols d’aquella àrea.
Sembla que ara ningú vulgui assumir la responsabilitat per les actuacions desmesurades. Amb la crisi econòmica els poders públics, municipals i autonòmics, haurien de dir alguna cosa. Cal posar el crit al cel per la dependència de la construcció com a font primària de finançament.
No sé si interessa rectificar, o si no es pot perquè hi ha massa interessos en joc. Ara bé, la destrucció el país no em sembla defensable, ni en nom del progrés econòmic, ni de la qualitat de vida, ni d’altres paraules grandiloqüents que son fum. Potser ja hem arribat tard a una rectificació, que no pot esperar que s’esgoti tot el sol edificable i el dret a l’habitatge segueixi essent un somni, una hipoteca o un malson. El mes greu de tot és que el dret constitucional a un habitatge digne és difícil de realitzar i moltes grans o mitjanes fortunes depenen encara del “totxo”, i volen seguir amb el seu negoci.
Ara, amb la crisi econòmica i moral que patim, quan ha petat la bombolla immobiliària, observem una mena de país fantasma, amb edificis desocupats, buits o desitjats per ocupes de tota mena. I una cosa és clara: caldrà reorientar el futur, des de les competències pròpies – d’això no en té la culpa Madrid de manera directa- i no tornar a confiar tant en el “monocultiu urbanístic”. Ens va el futur i que el país es pugui reconèixer com a tal. No és poca cosa!
