El mestre Ramon Besa escrivia aquesta setmana: “El Barça de Guardiola es ahora mismo el equipo romántico por excelencia en el fútbol”. Aquest romanticisme ha augmentat avui mateix, amb un crepuscle d’autèntica llegenda. Perquè si alguna cosa defineix a Josep Guardiola i Sala és aquesta identificació total amb la llegenda i la història del barcelonisme. Guardiola, he pensat sovint, és tot allò que qualsevol culer ha volgut ser, des de que té ús de raó: Del nen que juga a futbol a la plaça de Santpedor al recollidor de pilotes que festeja la classificació per la final de Sevilla, amb Migueli i Paco Clos portant a “hombros” a Terry Venables, a jugador de les categories inferiors; de la Masia al seu debut al primer equip amb Cruyff – “mi abuela corre más que tú”, li etzibà el profeta -; de guanyar la primera Copa d’Europa pel seu club a ser-ne capità; d’entrenador novell a, indiscutiblement, el millor entrenador de la història del Futbol Club Barcelona. En Pep ho ha estat tot i ho estat sempre amb l’esperit sentimental i profundament coneixedor del club dels qui venim de la llarga tradició barcelonista, traspassada pels nostres avis i els nostres pares, autèntics herois i resistents en anys foscos.
Dit això, Guardiola marxa amb la seguretat i la certesa de la feina ben feta i de la fidelitat a un model, a l’escola futbolística del seu mestre Johan Cruyff. Els triomfs del Barça d’avui no s’entendrien sense la revolució que va suposar l’arribada de l’holandès als anys setanta – un fenomen similar, per capacitat d’aixecar l’ànim i donar-li aire, al fitxatge de Ronaldinho – però, sobretot, la seva designació com a tècnic a finals dels vuitanta. L’artista del Dream Team va posar en marxa, amb la seva gran i singular intuïció, un estil. El seu deixeble, arquitecte racionalista i enginyer rigoròs, n’ha fet el mètode, la sistematització i el manual. Però a més, en Pep aconsegueix fer indissociable al club aquest manera de jugar. Els més joves no ho sabran, però el Barça no sempre va tenir un joc singularitzat: cada nou jugador prometia una revolució que sovint quedava en no res. El futur del Barça, sempre relligat amb la feina de formació de nous jugadors, estarà condicionat per una manera de jugar, que de cap manera es pot posar en dubte per més o menys victòries els darrers dies.
Com dèiem, tot el que està relacionat amb Pep Guardiola i el Barça – i més pels que ens reconeixem com a barcelonista eminentment sentimentals – està tocat per la llegenda: També el seu adéu a la banqueta. Ell no només ha evitat la repetició de dos moments dramàtics de la història del Barça, – com van ser el seu comiat per la porta de servei i, sobretot, l’esperpèntic acomiadament de Cruyff -, sinó que ha emocionat a molts de nosaltres designant com marmessor del seu llegat el seu amic i company durant aquests quatre anys, Tito Vilanova. Amb Vilanova, el Barça entra a una nova fase: ja no tindrem un entrenador-símbol sinó un entrenador-hereu. Ell serà l’encarregat de tornar a carregar el Barça insuflant als jugadors l’esperit d’aquests quatre anys de triomfs. Finalment, un detall: Pep Guardiola ha dit que marxa perquè se sent buit i necessita tornar-se a omplir. No tingueu cap dubte que la llegenda del recollidor de pilotes al partit dels tres gols contra el Göteborg es pot ampliar, fins on siguem capaços d’imaginar. Guardiola, si vol, tornarà quan el Barça el necessiti i tornarà a fer servir la seva capacitat com a símbol per fer més gran aquest club que ens van ensenyar a estimar, tots aquells que avui ja no hi són.
