Concepció utilitarista de l’etapa de formació. Pensar que allò que fas a les escoles i instituts serveix per arribar a tenir un “bon lloc de treball”. Res més allunyat de la realitat perquè aquesta no és la funció ni del primer ni del segon ensenyament. És de formar persones del que es tracta. Persones il·lustrades, assenyades, de bon cor. Civilitzades. És aquesta la funció de l’ensenyament, i no cap altra. No anem bé si pensem altrament. Estudi, lectura, reflexió, esforç. Aquests valors. I imposició d’ordre i disciplina. I tenir cura de les formes, molta cura amb les formes que hem tant desprestigiat aquests darrers temps. Igual que l’ortografia. Fer faltes d’ortografia és la primera mostra de mala educació. Es comença per fer faltes d’ortografia i s’acaba pensant que es pot anar a classe amb xancletes i que, a més, això no té perquè tenir cap importància. Però el fet és que anar a classe amb xancletes significa que no dónes cap importància a la classe. És que després vaig a la platja, i total! I aquest “total” vol dir que la platja passa per davant de la classe, animal. O, és que fa calor! Doncs ens aguantem. Perquè hem vingut a aguantar i no a deixar-nos anar. Una part del professorat s’ho hauria de fer mirar, també, és clar. L’igualitarisme ha donat uns fruits funestos, però. Hi ha aquest orgull de certs alumnes creguts, sense cap motiu de ser creguts perquè són alumnes mediocres per bé que les seves famílies es guanyin prou bé la vida, que mai no consenten que els cridis a l’ordre ni els renyis. S’enfaden i es fan els ofesos, pobrets, ells que no paren d’ofendre l’ordre que cal perquè les classes funcionin. I si al final els convides a abandonar l’aula, prefereixen plantar-te cara i no fer-te cas encara que això comporti que la classe s’aturi i els perjudicats siguin la resta de companys. No hi ha generació més egoista, mimada i consentida que aquesta actual que representa que ha crescut enmig dels valors de la “solidaritat” i de l’ecologisme. Ni disculpes no saben demanar després, pobrets. No els han educat d’aquesta manera a casa. No admeten el professor com algú superior a ells. Sí, un superior. Un superior perquè representa que sap molt més del que ells saben i no tenen ni la humilitat de reconèixer-ho. Alumnes creguts, i cregudes, però mediocres. D’allò més mediocre. L’ecologisme no és humil. I encara menys l’igualitarisme. Tants nois i tantes noies educats en la ignorància de la humilitat. Hi ha, però, algunes mesures que caldria recuperar. Fou, per exemple, un gran error fer desaparèixer les tarimes de les aules. La tarima com a mesura visual. El professor per damunt de l’alumne. Qua l’alumne hagi d’alçar la mirada. Caldrà, després, fer moltes més coses, moltes, però recuperar la tarima, una tarima sòlida i ben visible, fóra sens dubte un primer pas que se m’acut imprescindible.
Tot se n’anà a rodar el mateix moment que els escriptors van començar a ser vistos. (V-M).
A veure si al final, després de tot, després de tanta trajectòria, resultarà que no estimes res més que les teves ferides i que amb res no gaudeixes tant com llepant-te-les. Aquest gust tan amargant de les ferides.
