Per Joan Safont
Vostè va proposar el Moderantismo. Va fer forat?
Sé que hi ha personalitats que ara tenen una considerable responsabilitat política a Catalunya i Espanya que van veure amb interès la tesi del moderantisme, que no era res més que recupera un vell terme de la política del XIX, i que era buscar una tercera via entre dues lectures de la Corts de Cadis, entre els ultramuntans i els exaltats. Com al catolicisme, que ha passat per etapes integristes, jo sóc un partidari del catolicisme més obert, més liberal, que ha existit. Quan Lord Acton diu “El poder corromp i el poder absolut, corromp absolutament” s’està referint a l’Església Catòlica. També a Catalunya hi ha hagut una veta d’un catolicisme obert, que era el de la gent d’El Matí i que és en part la gent que va fundar Unió Democràtica. Sempre he tingut molta simpatia per Unió Democràtica sense saber-ne massa coses. Vaig anar com a professor ajudant d’espanyol a Irlanda del Nord, en el moment més dur del conflicte, de terrorisme diari, i aquell context em va portar a pensar com deuria haver estat el país, en general – Mallorca, Catalunya, Espanya – durant la Guerra Civil. Casualment vaig llegir un text en que s’explicava que Unió havia tingut Carrasco i Formiguera afusellat pels franquistes i Maurici Serrahima, un altre dels fundadors i patrici, detingut acusat de ser cap de la Falange a Barcelona i tancat en una txeca. I això em va fer pensar que un partit que ha passat per aquesta experiència m’era molt proper. Jo ja havia passat l’esquerranisme juvenil i em sentia molt proper a les tesis de la reforma enfront de la ruptura, tot i que el meu pare era un simpatitzant republicà, mallorquinista, azañista i per tant, tenia certa simpatia per la República. Alhora, anys abans, gent de dreta com en Gil Robles o d’esquerra com Indalencio Prieto havien arribat a la conclusió que el millor era apostar per la monarquia en la figura de Don Joan, comte de Barcelona, fet impossible perquè la dictadura es va prolongar en el temps d’una forma inimaginable, la forma terrible de manejar el poder del dictador ho va fer impossible. Per altra banda, l’existència de la Guerra Freda i la mateixa evolució del règim, capaç d’evolucionar cap a una economia de mercat dins d’un sistema autoritari. Mica en mica ja no podia controlar certs marges de llibertat, però va durar fins l’any 1975.
….
Des d’aquesta posició, des de prest em vaig identificar amb les postures reformistes, vaig creure que hi havia d’haver una complicitat entre els de dins del règim que volien que s’evolucionés cap a la democràcia i la gent de fora que també volia una democràcia. I això és la Constitució del 1978 i el partit UCD, que va saber agrupar aquestes idees. La meva primera votació, però, va ser pel Josep Melià, un home que coneixia i que va fundar un petit partit, Unió Autonomista, en la tradició del mallorquinisme polític, molt poc conegut a Catalunya però intel·lectualment molt interessant. A Catalunya se sol tenir molta simpatia pel pancatalanisme i no es presta atenció a aquesta postura que no és antipancatalanista però que pretén ajustar-se a la idiosincràsia i la forma de ser mallorquina. Melià va intentar això, però el fracàs electoral va ser total. A partir d’aquí, la opció va ser que els grans partits espanyols que operaven a Mallorca assumissin certa impregnació mallorquinista, un moviment molt realista, molt possibilista que no va anar malament i que va permetre l’entrada del català a l’escola, per exemple.
I on es troba ara el mallorquinisme polític?
En un moment especialment confús perquè han sorgit moviments més a l’esquerra. El nacionalisme d’esquerres va intentar una operació intel·lectual difícilment justificable, que era ignorar per complet que el mallorquinisme polític havia estat de signe centrista, conservador, catòlic i liberal. I ells volien una cosa que fos rupturista i revolucionària, i no trobaven precedents històrics i se’ls van haver d’inventar. La vaig viure de prop aquesta polèmica. Pensa que al millor moment de la literatura mallorquina, Joan Alcover, Mossèn Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver, un gran personatge que va ser director de La Vanguardia, tots eren mauristes. Perquè en Maura tenia un cert sentit de la mallorquinitat.
…
Ara dins del Partit Popular hi ha unes tensions molt fortes, uns moviments inquietants. Fins ara, fins el PP havia assumit amb naturalitat el fet lingüístic i ara ha aparegut una corrent molt potent dins del partit que nega que el que es parla a les Illes no és una llengua catalana. Pel que fa a Catalunya, s’ha caigut en l’error de buscar interlocutors que fossin pancatalanistes i s’ha optat per la idea de Països Catalans, que ni als mallorquins ni als valencians els agrada. Per tant, per culpa del PP, per una banda, i dels partits d’esquerra que s’han extremat ara és un moment estrany, violent i incòmode perquè s’estan negant coses que fins ara formaven un consens que ningú discutia.
Vostè es defineix com a conservador en un país on la paraula encara és anatema…
Jo crec que la majoria de la societat és conservadora. Convé distingir entre el conservador i el reaccionari. El conservador és aquell que pensa que, si no fa falta canvis no tenim perquè fer-los. El reaccionari, per contra, és el que vol tornar enrere. I davant les revolucions, els conservadors pretenen salvar els mobles i els reaccionaris, tornar a l’Antic Règim. Però a Catalunya hi ha hagut grans conservadors, des de Prat de la Riba a Cambó, Josep Pla, el mateix Miquel dels Sants Oliver que és un gran teòric del conservadorisme, Mañé i Flaquer, Jaume Balmes… una tradició riquíssima. D’una banda, una depuració de la carlinada i de l’altra, el que és pròpiament de Barcelona, vinculat molt amb el proteccionisme aranzelari. Quan el conservadorisme connecta amb el catalanisme, el gran moment de la Lliga, quan en Prat és a la Mancomunitat i en Cambó a Madrid, és un dels moments més racionals del catalanisme. Crec que la presència d’ERC, per exemple, no té molt a veure amb la història del catalanisme cultural i polític, és un moviment nacionalista d’esquerres, no pas catalanista d’esquerres. I el PSOE ha volgut representar-lo i en aquest moment no sabem on va. No és nostàlgia, però Cambó representa un dels grans moments de Catalunya, l’època del noucentisme, un dels moments en que Catalunya té una autoexigència cultural més depurada i cosmopolita i universal.
Les ferides de la Guerra Civil, estant ben curades?
Estan ben assumides i la idea del perdó i la concòrdia han triomfat, però hi ha gent que no té res més a fer que embolicar: Per una banda, manipulant el desig legítim de famílies que no sabien on eren enterrats els seus pares o els seus avis, i com que jo crec que és un deure i un dret honorar els morts, és totalment legítim saber, setanta anys després, on són els morts. Ara, això no pot servir per tornar a dir que uns eren els bons i els altres els dolents. Jo sóc partidari de les societats amb memòria, però el concepte “Memòria Històrica” és una deformació de la memòria, no era una voluntat de buscar la veritat amb la idea de veritat i concòrdia, sinó una oportunitat per furgar i llençar-se els morts els uns als altres. Ho trobo francament condemnable. Si des de l’esquerra, uns només s’han recordat dels seus morts sense tenir en compte els altres, des de la dreta s’ha volgut justificar la Guerra Civil, tota una generació d’historiadors ha volgut refer la història per justificar Franco, que davant d’una República feble i fracassada no tenia més remei que fer un cop d’Estat. Alhora, si recordem els morts del franquisme, hem de recordar els morts de la persecució religiosa, a Vic o a Barcelona.
Normalment les famílies serveixen per explicar la història d’un país. Com era la seva?
El meu pare, com ja he dit, era un petit industrial, un home fet a sí mateix, pràcticament sense estudis però bon lector, un republicà azañista, catòlic no practicant. El meu avi era monàrquic i la meva mare era votant de la CEDA. Els pares mai no parlaven de política. S’explicaven històries de la guerra, en veu baixa, però no es parlava de política. Però practicaven unes petites mostres de resistència domèstica. Per exemple, quan en Franco venia a Mallorca, que va venir que jo recordi dues vegades, el meu pare i el meu avi van proposar d’anar a passar el cap de setmana fora de la ciutat. O per exemple, i això feia enfadar ma mare, el meu pare sempre arribava tard al cinema per no haver de veure al NODO, en Franco envoltat de la Guàrdia Mora o pescant al seu iot catxalots o peixos immensos, que era una cosa realment ofensiva. El meu pare em parlava de llibres i em va fer llegir els autors mallorquins, després Maragall, i també tenia Baroja, Unamuno, Valle-Inclán, a casa. No podré agrair-li prou. A un noi solitari, si li dones un llibre per llegir, ja no li cal res més. Un Robinson Crusoe quan ets petit és una aventura per tota la vida. Com ja he dit, es parlava poc de política però quan el meu pare ho feia, sempre ho feia a favor de la democràcia, deia que les coses s’havien de votar, etc. I això en una ciutat petita com Palma, no agradava. Era significar-se, una paraula molt de l’època.
Ha situat “Barcelona cau”, la seva darrera novel·la en els últims dies de la Guerra Civil. Em sembla que és Javier Cercas que diu que la guerra és el nostre Western, el nostre gènere per explicar la història. Hi està d’acord?
No. El Western que jo conec, el d’en John Forn, té uns elements heroics i en aquesta guerra, no sé si hi havia individus heroics però el conjunt és tràgic. És ficar a la societat en el carreró sense sortida de l’enfrontament civil a mort. No li veig comparació amb l’epopeia que significa el Western, que és la conquesta del continent de l’Est cap a l’Oest, fins arribar a la frontera del Pacífic. Aquí hi havia famílies que lluitaven germans contra germans. Un xoc entre un sistema polític que havia comés molts errors contra una dreta intolerant i fanàtica que va imposar un alçament militar. Això va dibuixar un mapa en el que uns van quedar a un bàndol i uns altres a l’altre. Ho he llegit, però el Western és una altra cosa.
En concret, el que traspua la novel·la és un ensorrament moral.
Per poder tenir una visió completa del que passava, vaig considerar que el millor que podia fer era crear un personatge que fos un doble agent. Per una banda, membre del SIM i per altra, quintacolumnista. En aquest cas, no és que hi hagi un enfonsament moral, és que no hi ha moral. El món el que ell viu ha anat més enllà de qualsevol moralitat, per ell la guerra és una aventura amoral, no escèptica sinó un cinisme total. Només és fidel als seus pares.
…
El que si que és veritat és que el sistema institucional del catalanisme republicà, en aquells dies, està ensorrat. Resisteix en els últims temps, però des de la Batalla de l’Ebre es produeix un ensorrament vertiginós. Ja és complicat que se’n puguin sortir, però només els molt voluntariosos creuen que si la Guerra d’Espanya s’allarga –com volien els comunistes– es podrà enganxar amb la II Guerra Mundial i els aliats aniran contra Franco. Però això no va ser possible, és evident. Si recordem els dietaris de Gaziel, estava obsessionat amb això i després se’n queixa amargament, per la traïció que suposa que els americans i els britànics no ajudessin a fer caure la dictadura. També es tenia una idea pueril o innocent del que era la Guerra Freda: Recordem que la II Guerra Mundial acaba amb els exèrcits d’Stalin ocupant mitja Europa i el mapa de la nova Europa es discuteix pam a pam. Si Grècia podia caure al costat comunista i Viena i Berlin estaven dividies en quatre sectors, ¿qui és podia preocupar del que passava a l’altre costat dels Pirineus?
Vostè volia fer una novel·la i es va veure immers en el debat historiogràfic. És un perill al que es veu abocat l’escriptor?
El perill hauria estat que m’haguessin dit que no agradava o que era avorrit. Jo el que pretenc és que el lector quedi content amb el llibre. Si a més, si puc oferir una certa visió de la història, millor. Però el meu objectiu és crear personatges. El que m’agrada és crear personatges que tinguin dilemes, passions, que lluitin per sobreviure, que s’enganyin, que tinguin vida pròpia. I com que ningú no m’ha dit que no sigui el cas, ja n’estic content. Si algú diu que és una novel·la revisionista, li diré que aquest no és el meu objectiu.
Com valora una novel·la com “Incerta glòria”?
Crec que és la millor novel·la sobre la Guerra Civil, no només a Catalunya sinó a nivell global. No conec cap altra novel·la sobre la guerra millor que aquesta. Crec que Joan Sales és un escriptor poc respectat, injustament tractat per raons que no són pròpiament literàries, perquè com a novel·lista és boníssim i com a home que reflexiona sobre la història, també. Les “Cartes a Màrius Torres” són extraordinàries. Alguns es queixen que no escrivís més però en realitat, amb el material d’”Incerta glòria” n’hi ha per tres o quatre, però sí que és veritat que en un moment determinat va preferir fer d’editor que d’escriptor i és va dedicar més a l’obra de la Rodoreda que a la seva pròpia. Això és legítim, però tenia un món molt propi i és una llàstima no tenir més obra. Jo recordo als anys 60 quan vaig venir a estudiar a Barcelona, que és parlava d’Espriu, de Rodoreda, de Pla, però de Sales no en parlava ningú. Sales era un autor que l’apreciaven certs sectors catòlics molt concrets i després gent una mica boja per la literatura, com alguns amics meus que cercaven i furgaven i així vam descobrir “Incerta glòria”. Trobar-ne un exemplar ja era complicat. M’hauria agradat conèixer a Joan Sales, però no vaig poder. A banda d’escriptor, era molt bon editor, amb molt bon nas per la literatura que podia tenir un públic intel·ligent.
Editor de Villalonga…
Sí, a pesar que van tenir moltes enganxades, una relació d’amor i odi.
A banda de la novel·la, vostè ha cultivat el gènere del dietari. On comença la sinceritat i comença el pudor?
Quan certes coses no les publiques, això no ho pot saber el lector. Evidentment, moltes coses escrites es queden sense publicar: coses que per pudor no contes, coses que no publiques per respecte als altres, coses que tenen un significat familiar que no importen a terceres persones i que potser podrien tenir entitat literària però van més enllà del fet autobiogràfic i podien caure en el costat de d’impudícia. És el fet de l’escriptor de marcar un límit, el que és privat i el que té la necessitat de ser contat. Allò que te demana de ser contat. És com a les novel·les que alguns personatges que inicialment només guaiten per la finestra i al final acaben fent-se els amos. Els personatges et poden, els ambients et poden i a vegades els paisatges s’imposen sobre els personatges, sobre els ambients i les novel·les.
I editar un dietari com “Rates al jardí”, vint-i-cinc anys després?
Gairebé cada dia prenc alguna nota, de coses que m’han passat i lògicament molts quaderns no els torno a mirar. Però quan se’m va acudir seguir la seqüència dels quaderns que tinc editats vaig arribar a l’any 85 i mirant aquells dietaris vaig veure que pràcticament sortia un llibre d’allò. Potser les temporades que no fas novel·les, són més propenses a prendre notes, i vaig publicar aquest llibre amb aquest títol una mica maligne que es refereix a les rates que hi havia en una casa que tenia amb jardí, però també als personatges que apareixen al dietari, alguns amb inicials, d’altres de manera dissimulada, tot per evitar malentesos, perquè en una illa com Mallorca i una ciutat petita com Palma, és fàcil identificar els personatges i, així i tot, alguns ho han fet. El dietari és molt agradable. La literatura fragmentària m’agrada molt. Segurament, mai faré unes memòries perquè el que faré serà anar publicant els meus dietaris, que si ara he publicat el de 1985, compta tu quan em queda!
Finalment, també és poeta…
És el que més m’agrada i és el que volia ser de més jove. Volia ser poeta i crític. Els meus models eren els poetes britànics o americans, com T.S. Eliot. Vaig escriure molta poesia i després, aquells quaderns de poesia de quan tenia vint anys els vaig llençar a una paperera del carrer. Havia de començar de nou i vaig començar els dietaris, amb la idea d’aprendre a escriure prosa. Després, amb els anys, em va tornar a venir la idea de la poesia, i he publicat tres o quatre poemaris. És el que més m’agrada, tot i que no té pràcticament lectors, no té rendibilitat, però és la literatura que més m’agrada.
