A Europa hi ha un clam cada vegada més fort qualificant Alemanya d’insolidària, de prepotent, de voler aconseguir amb els diners el que no va aconseguir amb les armes: dominar Europa. És comprensible que una situació tan greu, per a la que no hi ha solucions còmodes, enterboleixi la capacitat de molts per pensar sensatament. A això s’hi afegeix la dèria dels medis d’augmentar el seu tiratge o la quantitat dels seus oients o televidents amb manifestacions que carreguin la culpa als “dolents” de fora i no als de casa. Les classes polítiques dels països de l’Europa meridional encara afegeixen llenya al foc, volent amagar el seu fracàs evident com a dirigents dels seus pobles i reactivant velles enemistats i els fantasmes de les guerres del segle XX. Així ni es trobaran solucions sensates ni serà possible construir una Europa realment solidària. Permeteu-me que en aquest tema tan complexe toqui només dos punts.
El primer és que tots els retrets que es fan a Alemanya i tots els cops verbals que té d’aguantar Angela Merkel demostren el poc coneixement que es té (o que es vol tenir) de l’Alemanya d’avui a la resta d’Europa. Si hi ha alguna cosa que està als antípodes del pensament dels alemanys és la idea de prepotència o de dominació dels altres veïns europeus. I aquesta idea és completament aliena al caràcter de la cancellera Merkel, les eines usuals de la qual són la sensatesa i la voluntat de trobar sempre un consens. Alemanya ha fet els seus deures abans que ningú, la reforma més dura la va fer una coalició de socialistes i verds i el govern Merkel intenta només que les disbauxes gregues, italianes, espanyoles, etc. no facin inútils els sacrificis dels alemanys en els darrers deu anys i que l’estabilitat de la moneda es mantingui per a benefici de tots els europeus.
El segon punt és la manca de veracitat de moltes declaracions dels polítics als que els hi ha tocat la dubtosa rifa d’haver d’endreçar els seus països respectius. Deixem a part el cas de Grècia. Grècia és un estat que no funciona per enlloc, uns polítics que no compleixen la seva paraula (enlloc de aprimar l’administració estatal com havien promés, encara han augmentat les nòmines amb més de 30.000 nous funcionaris) i una economia mancada de la força que caldria per a remuntar la mala tongada, i que en darrer terme no tindrà més remei que sortir de la zona de l’euro, per més car que això sigui per a la resta d’Europa. Però no hi ha res que sigui més car que un pou sense fons.
Concentrem-nos només en Itàlia i Espanya. Tant Monti com Rajoy proclamen una i altra vegada que ells han fet i segueixen fent tot el que cal per sanejar l’economia i les finances dels seus països i que si “els mercats” no ho honoren cal que el BCE, o Alemanya o qui sigui els ajudi més intensament. El que passa, però, és que “els mercats” no es deixen donar gat per llebre i tenen consciència perfectament de que, per les raons que sigui, les reformes que es fan, o són insuficients o són equivocades.
A Itàlia, les reformes del mercat de treball, a causa de la resistència dels influents sindicats comunistes, han estat tan aigualides que no s’han traduït en una disminució apreciable de l’atur. La seguretat legal per a les empreses no ha millorat i a les estadístiques del Banc Mundial Itàlia figura en aquest aspecte per sota de molts països africans. L’administració pública no s’ha tornat més eficient, sinó més complicada. S’han reprimit el treball negre i el defraudament fiscal, però això no s’ha traduit en normes clares i senzilles per les empreses, sinó en un augment de l’arbitrarietat de l’Estat que empeny les empreses a invertir fora del país. La pressió fiscal per les empreses ha augmentat fins arribar a un 55 % dels ingressos. Des del 2000 fins el 2010, els paisos de l’UE van tenir un creixement econòmic total d’un 14 %. En aquest deseni Itàlia va créixer en total només un 2 %. Enlloc de fer reformes valentes (i no tot han de ser forçosament retallades) en Monti suggereix als italians que es poden salvar per algun mitjà miraculós de la Comissió Europea o del BCE. I així es perd temps que s’hauria d’aprofitar urgentment per fer feina de debò.
I què passa a Espanya? En Rajoy també diu que ell fa tot el que cal, però tots sabem que potser fa el que li deixen fer, però no pas el que cal. Carregant el pes més gros de les retallades al damunt de les “supèrflues” autonomies, aconsegueix que sectors vitals com són sanitat, educació i cultura siguin escanyats barroerament. Com diu el periodista alemany Paul Ingendaay: el govern espanyol actua seguint la norma: com es poden aconseguir les destrosses més grans de manera que siguin irreparables? Hom s’entretén a voler reduir municipis, però ni els hi passa pel magí de fer el que seria més lògic i que ha reclamat el govern de les Canáries: que suprimeixin tots els delegats i oficines del govern central a les autonomies. No cal que parlem dels AVES radials, dels aeroports fantasmes ni de tots els plans encara existents, fonamentats políticament però economicament aberrants. I, igualment, per idees polítiques arnades, s’entesten a afeblir un motor com Catalunya enlloc d’enfortir-lo, encara que al final hi perdin bous i esquelles.
Tots aquests senyors no fan com cal el que és el seu deure de governants, enreden la gent menuda del poble carregant el mort a un ase dels cops, sigui aquest la Merkel, el BCE, o les obscures maquinacions d’uns mercats malèvols. I cap té la valentia de dir clarament que la culpa la tenen tots els senyors dins del país que han llançat els diners per la finestra anys i anys i que no hi ha més remei que empassar-se l’amarga medicina. Perquè més diners d’Europa o de qui sigui, només allargarà el temps que cal per sortir del pou, però no resoldran per si sols cap dels problemes estructurals que han portat aquest daltabaix.
Els alemanys estan ja en minoria a tots els cercles decisius europeus, començant pel BCE. I si els „malvats“ alemanys, al final, es veuen obligats a cedir i han d’acceptar que s’obri l’aixeta grossa, qui rebrá serà, a tota Europa, la gent menuda del carrer que veurà com els seus estalvis perden valor i com el cost de la vida puja a nivells que ara ens semblen impossibles.
