UN CANT A LA NIT
Tenia la finestra oberta a la ni d’estiu
des del llit veia la lluna i les estrelles
que m’emparaven i em donaven caliu
i portada pel record dolç hi veia meravelles.
Que bonica la nit tan estelada
amb el silenci, la pau i la quietud
no volia dormir fins que l’albada
naixés i omplís el món de solitud.
De sobte una guitarra, veu de nostàlgia
omple la nit i em transporta al paradís
i m’amanyaga, em bressola i sento l’ànsia
de qui pot ser aquell cant amb tant d’encís.
Tancant els ulls no veig la lluna plena
però el cant m’arriba al fons del cor
em sentia captiva, feliç i serena
com si la cançó es fongués amb radiant or
Poc a poc el cantaire s’allunyava
més el ressò es quedava en l’infinit
i no sabia perquè a la nit cantava
omplint de goig tot el meu pobre pit.
Quan l’alba s’ha dibuixat a l’horitzó
les parpelles se m’ha tancat amb pena
més l’ànima reia amb d’il·lusió
per la nit màgica, tranquil·la i serena.
