Visitem a Miquel Calçada al seu despatx del Grup Flaix. A la seva oficina, presideixen un gran retrat del President Francesc Macià i una transcripció de la proclamació de la República Catalana. Cap dubte sobre el pensament de l’home que seu rere la taula. Abans de l’entrevista, i com a confidència en veure que mirem aquests símbols, ens diu que segurament hi hauria d’afegir el retrat del President Prat de la Riba, a qui elogia. No debades, també s’encarrega dels actes commemoratius del centenari de la Mancomunitat de Catalunya. Des d’aquest mateix despatx que permet divisar tot el Passeig de Gràcia, de Diagonal a Gran Via, l’11 de Setembre qui pogués mirar-s’ho podria haver contemplat una jornada històrica, per la que de seguida qüestionem a Calçada.
Per Joan Safont
Quan vostè estava als Estats Units fent un màster per , segons va dir, conèixer la política i ajudar al país, s’imaginava com anirien els darrers esdeveniments?
Francament, no. Estic, com tothom, molt sorprès perquè no em pensava que tot agafés aquesta embranzida. Abans de la manifestació de la Diada havíem tingut una gran manifestació com va ser la del 10-J i pensàvem que podríem repetir aquell èxit. Ara, havia anat a moltes manifestacions aquest dia i només hi érem els convençuts!
Què va fer canviar la manifestació de l’11 de Setembre?
Crec que va subratllar i va fer visible que hi havia una majoria que el President Mas havia expressat que li agradaria tenir al darrera. Evidentment, molta gent no es manifestava perquè el President Mas tingués una majoria al darrera sinó perquè considerava que ja en tenia prou i volia la independència de Catalunya. Això va sorprendre a la mateixa ANC, perquè és una imatge tan bèstia que davant d’això no es pot mantenir una actitud contemporitzadora. Més enllà de si hi havia un milió, un milió i mig o dos milions, hi havia un percentatge important de la població de Catalunya, transversal, unit sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. I el govern català ho ha comprés perfectament. El que sorprèn és la ceguesa del govern espanyol.
Com es concretarà aquest percentatge tan important de la societat catalana a les eleccions del 26-N?
Si atenem a les últimes enquestes –sense tenir en comptes les publicades a la premsa de Madrid que són insòlites– em sembla que hi haurà un clar pes del vot cap als partits que van aprovar l’última resolució del Parlament de Catalunya abans de la seva dissolució sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació. A partir d’aquí, en funció de si aquest resultat és més o menys folgat s’anirà més o menys de pressa. En aquests moments fer una candidatura total, per mi personalment seria ideal, però entenc que és molt complicat ajuntar les CUP i Unió Democràtica. Ara, sí que fóra bo que tots els partits que van votar afirmativament a la resolució incorporessin un paràgraf comú al seu programa.
I, després? S’atreveix a traçar un hipotètic desenvolupament dels esdeveniments?
No ho sé, però estic tranquil amb el fet que el president del meu país encari aquest procés amb tranquil·litat no exempta de preocupació, d’una forma positiva, dominant els temps i tenint molt clar què fa. No sé què passa pel cap del President, dels seus assessors i estrategues i de les cúpules de CDC i UDC però diria que tard o d’hora hi haurà alguna mena d’entesa amb l’Estat espanyol –ho digui la Constitució o no, s’hagi o no desenvolupat la llei de consultes– perquè això no hi ha qui ho freni i el que no es pot permetre l’estat espanyol com a país avançat que vol ser és una imatge de cossos policials enretirant urnes. Entenc que hi haurà d’haver un moment en que Catalunya i l’estat espanyol es posin d’acord per fer un referèndum, consulta, pregunta, diguem-ne com vulguin. Seria la manera més civilitzada de fer-la, encara hi hagi d’altres formes.
En aquest sentit, en una altra entrevista apostava per una declaració d’independència al Parlament i un referèndum posterior…
Sí, una declaració del Parlament és igual de legítima i així ha estat declarat en el cas de Kosovo, però nosaltres no formem part de l’Europa que no és encara a la UE i, per tant, les coses s’han de fer d’una altra manera. Ara bé, també tinc molt clar que si aquest diàleg que deia no es produeix, s’haurà de tirar pel dret amb una declaració d’independència. A mi m’agradaria que no fos així, perquè tot aquest procés s’està encarant d’una forma positiva i propositiva. En aquest cas, s’hauria de forçar més la màquina, però serà la sortida si ens trobem amb una paret al davant que impedeix preguntar al poble de Catalunya. Sincerament, crec que hi haurà un moment per l’acord per celebrar aquest referèndum o consulta, que és la manera més neta d’encarar un procés d’independència.
…
Respecte al que s’ha dit que la pregunta s’hauria de fer a tots els espanyols, recordo el cas d’Algèria, que pels francesos eren tres departaments de la República, en el que després de vuit anys de patiment es va fer un referèndum a tota la França metropolitana preguntant si s’havia de fer un referèndum d’autodeterminació a Algèria. Estem a Europa, hi ha una voluntat del poble català i contra aquest voluntat no es poden posar barreres.
Està preparat per fer política?
Tot el que he fet, els estudis i màsters, ho he fet perquè pensava (i continuo pensant) que si podia ser útil en aquest procés d’independència, ho havia de fer. Creia que tot anirà molt més a poc a poc i, veient com s’ha accelerat tot, estic més tranquil. Hi ha gent molt millor preparada i jo seré allà on pugui ser útil.
En aquest sentit, li han fet alguna proposta?
A mi la Generalitat només m’ha vingut a buscar per tirar endavant la commemoració dels tres-cents anys del 1714, que celebro que comenci a veure-us que aquest procés no arrenca amb la Transició o amb la II República, sinó que venim de 300 anys enrere. I si som capaços de tancar aquest cercle l’any 2014 serà magnífic. Si ens ha tocat viure-ho, fem-ho amb la major generositat.
Quins són els seus plans pel càrrec de comissionat de la Generalitat pels actes commemoratius del 1714?
Hem traçat tot un pla d’actuació sobre el que ha de fer la Generalitat de Catalunya, en coordinació amb l’Ajuntament de Barcelona, com a capital de Catalunya i últim bastió de la Guerra de Successió. Tinc el manament de coordinar, liderar i proposar tot un seguit d’actuacions i activitats que s’hauran de fer en els anys 2013-2014 i fer-ho de forma coordinada amb l’Ajuntament de Barcelona.
Pot ser que Catalunya es trobi amb un nou status, l’any 2014?
Aquesta és la meva il·lusió i espero que sigui la il·lusió de milers de catalans. En tot cas, seria una bonica manera de tancar el cercle. Aquí es va viure un dels setges més terribles de la història, el final del que va ser la primera guerra europea, i aquella voluntat expressa d’esborrar qualsevol vestigi de cultura i llibertat del poble de Catalunya no només se n’ha sortit sinó que aquesta mateixa nació lliure i sobirana forma part juntament amb d’altres pobles de la construcció europea.
Com dèiem, va estar-se una llarga temporada als EUA, estudiant. Què en podem aprendre d’ells?
Podem aprendre’n moltes coses. Algunes molt positives, en d’altres potser ja estem bé com estem. És una pregunta molt general però jo li diria que n’hauríem d’apreciar la voluntat de fer les coses ben fetes. En relació a les normes, fer-les bé per canviar-les quan toca. La Constitució americana és de finals del segle XVIII i no hi ha hagut cap problema per anar-la interpretant, perquè va ser redactada d’una manera tan sàvia, si se’m permet, que ha possibilitat això: Evolucionar amb l’evolució de la societat. A això hauríem de poder aspirar-hi.
Sovint es diu que els empresaris són un dels col·lectius més recelosos d’un trencament amb Espanya. En canvi, vostè és empresari i sempre s’ha mostrat sempre desacomplexadament independentista. Rara avis o el més normal del món?
Quan vam començar fa vint anys érem uns rara avis, evidentment. Ara, jo no és que em senti empresari, tot i que és la feina que estem fent amb el Grup Flaix. Estem en un món que és el de la comunicació i el que ens va empènyer a entrar-hi va ser veure que hi havia un forat i creure que nosaltres podíem omplir-lo. Jo no penso que els empresaris, en general, d’una forma massiva, dit en general, siguin contraris a la independència. És molt semblant al cas del boicot. És evident que una empresa està formada per persones que poden tenir les seves creences, neguits, fílies i fòbies, però en el fons hi ha un compte de resultats que al final ha de ser positiu. Això no té fílies i fòbies, sinó arguments d’eficiència. Per tant, si els empresaris creuen que això és positiu, com ens demostren no només els arguments dels qui volem dotar-nos d’un estat propi sinó també gràcies a les actuacions del govern espanyol en pressupostos i inversions en infraestructures, triaran el que sigui més eficient.
El Grup Flash catalanitzat un públic juvenil-adolescent que potser sense les seves emissores hauria anat a parar a radiofòrmules espanyoles. És pot fer identitat catalana i tenir èxit?
Nosaltres hem tingut molt clar que com a empresa de comunicació que érem ens expressàvem amb la llengua pròpia d’aquest país. D’això, no n’hem fet mai cap bandera, o almenys quan vam començar no en vam fer, sinó que era una manera d’expressar-se normalment, no només pel que fa als locutors o els discjòqueis sinó que volgudament només hem fet publicitat en català perquè enteníem que si els oients ens escoltaven i entenien els missatges dels locutors o els discjòqueis, no havíem de fer la publicitat en un altre idioma. Dit això, és evident que hi ha tot un sector de jovent que s’hi ha sentit més còmode, però nosaltres el que hem intentat és fer un bon producte, independentment de l’idioma amb el que el fèiem, que en el nostre cas era el català.
I què es pot fer des dels mitjans de comunicació, en aquest moment que vivim?
Els mitjans poden ajudar i han d’ajudar molt en aquest procés. Sobretot sent rigorosos. I que una manifestació d’un milió i mig de persones a Barcelona sigui la cinquena notícia d’un informatiu i sigui més important la visita del primer ministre finlandès a la capital d’Espanya, no seria un exemple de rigorositat. Dit això, el que no podem permetre és fer el passerell un cop més. Hi ha una sèrie de dades que són les que són. Deixi’m-li dir que això passa ara perquè ha de passar, però fa vint anys hauria estat molt diferent. Si ara no poguéssim, gràcies a les noves tecnologies i internet, enviar una foto del que està passant a Barcelona a vint mil quilòmetres en temps real, aquest moviment de les manifestacions, les assemblees, les consultes populars que es van fer arreu del món, no hauria tingut la transcendència i el ressò que ha tingut. D’alguna manera, els temps van per aquí i en un altre temps històric hauria estat molt diferent.
A banda del seu grup, vostè ha estat un dels rostres més coneguts de TVC i també havia estat una veu històrica de Catalunya Ràdio, com veu els mitjans públics catalans?
Potser ara toca deixar-los en stand by, perquè si això va tan ràpid potser no cal refer una cosa que després haurem de refer del tot. Han fet una feina magnífica i estant fent una feina fantàstica. El que crec és que hauríem de racionalitzar el repartiment de les freqüències. No sé com estaven les últimes estadístiques, però recordo que de tot l’espai radioelèctric el 70% estava en mans públiques i la resta, en mans privades. En canvi, l’audiència és a l’inrevés. Hi ha un desequilibri que s’hauria de mirar d’ajustar. En quan a la qüestió audiovisual, la nova Catalunya sabrà trobar els mitjans perquè equilibri la llengua pròpia que no ho està pel que fa a televisió com ho està en el cas de la ràdio, la premsa i internet. I aquí hi ha una feina important a fer.
