Les xifres de l’Institut d’Estadística de Catalunya són, si més no, inquietants. Un de cada cinc catalans té una renda inferior al llindar de la pobresa. Un de cada tres viu en risc de pobresa o exclusió social –la mitjana europea és d’1 de cada cinc-, i el 57% tenen problemes o “certa dificultat” per arribar a final de mes. Les ajudes d’altres membres de la família, l’extraordinària feina de les entitats socials com Càritas, Creu Roja o el Banc dels Aliments, i els esforços seriosos de molts ajuntaments del país paren el primer cop i alleugen el patiment de moltes persones. Però l’eradicació de la pobresa arribarà amb la creació de llocs de treball, i per això calen recursos públics emprats eficientment i cal que les empreses i els sindicats s’hi posin de debò.
La majoria d’empresaris actuen amb responsabilitat i valentia, evitant veure’s abocats a tancar les seves empreses i posar en risc la feina dels seus treballadors, però arriscant-se alhora amb inversions en innovació i sortint a la conquesta de mercats internacionals. Però quants Consells d’Administració han plantejat seriosament als seus accionistes de retallar els dividends –de manera transitòria- per tal de salvar llocs de treball? No és gaire discutible que una empresa hagi de tenir beneficis, però per què és un dogma sense entranyes que hagi de ser sempre el més gran possible?
Respecte als sindicats caldrà que es preguntin com serveixen als treballadors, el que costen les seves estructures als contribuents i si actuen quan els ho demanen els comitès d’empresa o ja ho fan “d’ofici”. No és de rebut que en les accions reivindicatives dels treballadors d’empreses concretes hi hagi minoria de treballadors afectats i majoria de membres alliberats dels sindicats. Ja no som als anys setanta. No caldria des de les central sindicals donar més gran protagonisme als comitès d’empresa per a resoldre complicades situacions particulars de cada empresa? En les actuals circumstàncies socio-econòmiques és adient la crida sindical a la vaga general del 14 de novembre?
Quant els recursos necessaris per a les infraestructures i el foment de la innovació i l’emprenedoria, malauradament, no són de Catalunya. L’Estat ens els atorga cada any amb el seu Pressupost, que s’aplica finalment en un percentatge força o molt reduït. I en molts casos el poder polític i legal per decidir l’aplicació de les partides més genèriques tampoc no rau en el Govern de la Generalitat. El president de l’associació d’empresaris FemCat és prou explícit en el seu article d’aquest diumenge a l’ARA: “L’estratègia de desenvolupament econòmic adoptada pels successius governs de l’Estat i per les seves estructures administratives en els últims 30 anys no han anat en la direcció dels interessos i les característiques del teixit productiu català”. En qualsevol cas si que està en les mans del Govern català de torn evitar l’escanyament administratiu i normatiu de les empreses del país.
