A tots aquells que us sentiu fortament decebuts per la caiguda dels 12 diputats: deixeu de fer-vos mala sang, coi!. En Mas ha guanyat unes eleccions plebiscitàries on el dret a decidir dels catalans ha quedat referendat per 74 diputats elegits amb un missatge explícit: volem decidir. “We want it all, we want it all… and we want it now.”
Que CiU hagi perdut només 100.000 vots, amb la crisi, amb dos anys de retallades, amb el Pedro J. fent de les seves i amb en Duran passant de tot i desmarcant-se… és un miracle. Que en Junqueras, que a les darreres eleccions ni era d’ERC i només era un simpàtic professor i polític aficionat sigui ara qui hereti els diputats que ens falten… és un altre miracle. Ell ha fet possible que les forces independentistes seguim sumant la majoria absoluta.
Però no demanem més miracles que ja en tenim el cupo! Ara cal que de veritat en Mas decideixi posar la voluntat del poble expressada en les urnes al servei del país. I el país vol decidir. Mas ha guanyat amb un missatge diàfan, clar, cristal·lí: el dret a decidir. No s’ha presentat per fer un govern dels millors, ni per aprovar pressupostos. Ho ha fet per iniciar un nou camí. I ha guanyat.
Ara cal que amb la seva victòria posi els diputats obtinguts al servei del país i que juntament amb els diputats obtinguts per Junqueras ens organitzin el difícil camí de la independència.
Els pressupostos es poden prorrogar, el que és imprescindible és la investidura d’en Mas. I la col·laboració d’en Junqueras també. Però sobretot, cal iniciar sense cap mena de deriva ni demora el procés de independència. Això vol dir llei de consultes, referèndum i negociació amb Europa i Espanya (si guanyem). I vol dir fer-ho en el 2013. No tingueu por del resultat. Si ara no ho aconseguim, al menys ho haurem intentat. I per aconseguir-ho cal intentar-ho. Si ens en sortim, obrim un camí necessari per seguir existint. Si no ens en sortim, demostrem al menys que no estem morts. Us sona? Fa tres-cents anys que us hauria de sonar, catalans.
En Mas va creuar el Rubicó i no hi ha volta enrere. Cap votant convençut pel discurs abrandat d’aquesta campanya entendria un “ara no toca”. No haver-ho decidit! no haver volgut encapçalar el dret a decidir el dia després de la mani!. Haver fet cas al Duran i no a les enquestes!. Que en Duran és molt fi, que no vol deixar la política, ni passejar amb els seus nets, ni viatjar a Menorca amb la dona. En Duran, que vol seguir remenant totes les cireres, sabia que això no podia acabar bé (això de la majoria absoluta-excepcional) i sap també que ara això no té marxa enrere. Si en els propers dies, el discurs d’en Mas esdevé possibilista (estabilitat per governar, la crisi primer, negociar un bon pacte fiscal, ara no hi ha prou massa crítica per la consulta…), CiU enterra el seu futur (només li quedarà el desgast de les futures retallades), i desmobilitza , per una bona temporada, al votant que ara ha radicalitzat. Si això passa, CiU pot acabar simplement com un partit marginal, perquè els electors tenen memòria i saben el què volen. Sinó, pregunteu-ho als socialistes…
