De vegades penso que l’explosió que hi hagué del gintònic, que fou ara ja fa un temps però que encara dura, no anà gaire bé pel seu prestigi. Potser en férem alguns diners, potser molts diners fins i tot, però em sembla que el balanç global és negatiu. La quantitat d’invents que s’han fet amb el combinat són d’un ultratge total, i no només per les modificacions, sinó perquè s’ha elevat el gintònic a l’esnobisme més ridícul i amanerat.
És cert que la cuina canvia constantment, i en el cas de les grans cuines, evoluciona, es fa millor i més sofisticada, però precisament perquè hi guanyem alguna cosa que aquest canvi val la pena. La cuina moderna no és més que l’evolució de la tradicional, i malgrat i hagi aquest debat absurd al carrer, són totes dues perfectament compatibles precisament perquè una surt de l’altra i sense aquesta primera haguera estat impossible avançar cap al sentit d’ara.
Però si la modificació no serveix per fer-nos millors més val que ho deixem estar. El gintònic clàssic és com és i afegir-ne absurditats és una estafa i una traïció. Si vols posar-hi poma, i pera i mandarines, em sembla molt bé, hi tens tot el dret, però no en facis dir gintònic d’aquesta macedònia, sisplau. Es comença canviant el nom de les coses i s’acaba confonent la perruca del cabell.
El gintònic és una tradició i al Tirsa saben reproduir-ne d’una forma fidedigna la versió britànica, emblemàtica. El Manel, barman i propietari d’aquesta cocteleria exemplar de l’Hospitalet, fa el millor gintònic British Style de la ciutat, i el motiu no és cap altre que mantenir-se fidel a la recepta tradicional. No deixar-se endur per corrents o modes i romandre fidel a la teva ideologia, a la teva forma d’entendre, en aquest cas, la cocteleria, és la formula per ser el millor i no caure en pedanteries de pa sucat amb oli.
El gintònic del Tirsa trenca tots els esquemes de les toies que es fan ara a tot arreu. El got, per començar, és un got i és petit. Les copes balon, que són d’una grandària excessiva, provoquen els bassals infinits, on el gel s’hi desfà i al cap de pocs minuts el que et queda és un mar d’aigua amb alguna nota d’alcohol. Terrible. Un altre aspecte fonamental i que el Manel cuida i mima tant com pot és el gel. El gel cal que sigui de la qualitat més alta possible perquè el líquid aguanti tot el procés sense desfer-ne ni una mica. El Manel es fa el seu propi gel, i es nota. Si alguna vegada vas al Tirsa ho podràs comprovar: el gintònic s’esgota i el gel roman sencer. Després tenim el Twist, la pela de llimona tallada finíssima per tal d’evitar la part blanca, que amarga. I encabat la ginebra i la tònica. Però tot aquest receptari anterior és fonamental i sense això de res serveix tenir una molt bona ginebra. Tanqueray Ten és la ginebra que utilitzen al Tirsa i tot i ser una ginebra intensa, marcadament d’estil britànic, sec, la combinació amb la llimona i el gel extremadament fred la torna suau i agradable. La tònica Schweppes, original i neutre, ajuda a mantenir el gust de la ginebra sense modificar-ne les propietats organolèptiques. Hi ha altres tòniques més aromàtiques però si el que vols és notar l’essència de la ginebra el millor que pots fer és utilitzar una tònica que no distorsioni el gust.
Amb les tòniques hi ha hagut també una gran propaganda, i la moda, ja se sap, s’encarrega de vendre especialment a la gent que res no busca que no sigui la novetat, i cau en el parany trist i desolador del gat per llebre. No hi ha res més sinistre i equivocat que fer-se el modern amb el gintònic i res que em causi més repugnància que beure gintònic amb tota una colla d’entesos modernets que només coneixen noms i noms de ginebres i tòniques i encabat no entenen cap gust i elaboració. La tonteria de fer lliscar la tònica pel bastonet perquè no perdi gas, les mil i una fruites usades sense cap sentit, i les copes de nou ric que contra més grans més diners sembla que tens, són vergonyants i un insult a l’ofici.
Tant és així que quan vaig a qualsevol bar que no sigui el Tirsa ja no demano gintònic perquè l’espant és major. Prefereixo fer-me’l a casa, amb el got del Tirsa, que amablement el Manel em vengué, la llimona fresca i acabada de tallar, i la tònica neutra i el gel ben fred. T10. Tot com Déu mana i a un preu més que raonable. El Tirsa o casa nostra. La resta és porqueria vulgar i presa de pèl infinita.
I encara hi ha algú que em mira amb cara d’incrèdul i em demana perquè tiro el gel i la llimona quan he acabat el gintònic si el podria aprofitar per fer-ne el següent. En fi, misèria.
