Suïssa és un petit país entre muntanyes punxegudes i llacs i riuets, que sempre té l’herba verda i moltes flors a les balconades de les cases i als jardins dels poblets.
Una de les coses que millor saben fer en aquest país és rellotges. Els fan de fusta, de metall, de paret i de sobretaula, de cucut i de campanes.
Un d’aquests rellotges, fet de metall daurat i amb un pèndol que sempre ballava de banda a banda, havia anat a parar a casa d’una familia que tenia tres nens.
L’havien penjat a la paret del menjador més per guarnir que no pas per mirar l’hora perquè a la mateixa cambra hi havia un DVD i una ràdio que tenien rellotge digital i sempre era allà a on mirava l’hora tothom.
Això molestava molt al rellotge de paret perquè considerava que ell era una veritable obra d’art del rellotger i no aquells numerets quadrats de color verd lluent que quan canviaven el minut feien un saltiró a la pantalleta.
El cas és que un bon dia, cansat que ningú no li fes cas, va decidir de fer-se notar i així aconseguir que la familia s’adonés que tenien un magnífic tresor allà penjat.
De primer va començar a fer més soroll del compte quan bellugava el pèndol. El suau tic-toc habitual es va convertir en un fort TIC-TOC. Al cap d’uns dies el van portar a reparar pensant que deuria tenir una peça espatllada, però tot estava bé i el rellotger no va saber explicar què li passava.
Després el rellotge de paret va intentar correr més que els seus germans digitals, però aquests eren més moderns i sempre l’acabaven atrapant. Si el de paret marcava les deu i deu els digitals corrien a posar-se a les deu i onze.
Res, el pobre rellotge de pèndol no tenia res a fer. Allà seguia penjat i oblidat de tothom i només el miraven per a comentar com era de bonic.
