[L’escombra del sistema – David Foster Wallace – Edicions del Periscopi]
És molt dur viure quan l’única certesa que tens és l’existència de tu mateix. Aquesta tara és amb la que han de conviure els personatges de “L’escombra del sistema”, aïllats en el seu jo, i aquesta mateixa tara fa que la novel·la sigui un conflicte constant entre els límits “d’un mateix” i “l’altre”. La impossibilitat de definir aquests límits i les seves conseqüències és el motiu pel qual ens mantenim atents pàgina rere pàgina malgrat la paranoia sovint excessiva de Foster Wallace. No se’ns ofereix cap solució al conflicte, de fet ni la intuïm, però només establint aquest problema l’autor americà ha aconseguit tractar un dels grans temes d’una societat cada vegada més descreguda.
“Som inútils com a part d’un sistema fins que reconeixem l’existència del mateix”. David Foster Wallace no és, com han formulat alguns aprofitant les seves qüestionables grenyes i la pinta de hippie podrit de diners, un anti sistema; més aviat el sistema li ve gran, es veu incapaç de controlar-lo. Però no per això s’hi enfronta, sinó que amb una violència irònica i un domini absolut de la força narrativa, en fa una anàlisi tant profunda que ja voldrien alguns sociòlegs.
“L’escombra del sistema” és una sola història explicada en mil històries, on totes s’entrecreuen i es complementen. La nostra protagonista, Lenore Beadsman, és una noia d’aquelles guapes però enigmàtiques que duu bambes Converse-All-Star negres i treballa de telefonista en una editorial. La seva companya de feina i alhora companya de pis és una escalfabraguetes molt sexy de les que passen les tardes explicant les seves nits, i parla de la seva vida emocional com una qüestió de debat públic. El seu germà és un estudiant de filosofia superdotat que amaga droga a la seva cama postissa mentre juga amb els amics a beure’s d’un glop ampolles de vodka barat. La Lenore està embolicada amb l’amo de l’editorial on treballa, un paranoic que intenta tapar els seus problemes amb les històries que li envien els lectors, mentre s’inventa conspiracions contra la seva persona. La parella comparteix psicoanalista, un paio que durant la teràpia duu mascareta perquè no suporta l’olor dels “passos endavant” dels seus pacients. La Lenore té una cacatua que, de sobte, xerra a parts igual versets de la bíblia i frases obscenes; mentre la seva besàvia ex-alumna de Wittgenstein (obsessionada amb el fet que els límits del nostre llenguatge són els límits del nostre món) s’ha fugat de la residència acompanyada de vint-i-cinc ancians més.
Davant d’aquest panorama pot semblar difícil fer funcionar una història, però Foster Wallace se serveix del seu enginy punyent per donar sentit a la trama sense que ens sentim insultats. Alhora però, ens fa sentir un punt ridículs per prendre’ns tan seriosament, insinuant que en realitat som tan estúpids com els seus personatges. Potser la novel·la a dia d’avui no funcionaria, potser li sobren monòlegs claustrofòbics i girs de guió que no duen enlloc; no falten les veus que clamen que l’americà era un venedor de fum. Però “l’escombra del sistema” mereix, com a mínim, un lloc entre els prestatges dels que pensen que el realisme és una via esgotada per a explicar-nos, perquè la realitat ja supera la ficció.
/Edicions del Periscopi, amb un catàleg que tot just comença però tan intel·ligent com atrevit, ha fet una gran aposta pel talent editant el primer Foster Wallace en la nostra llengua. I per si fos poc, gràcies a la feina del traductor Ferran Ràfols, és com si l’autor de “l’escombra del sistema” l’hagués escrit en català.
