Em sentia sola en la companyia
quan t’enfrontes a tot i no pots fer-hi res,
el cor et batega furiós i la melangia
era tot el que copsava d’aquell univers.
Bates blanques, bates verdes, gent seriosa
voltaven l’estança plena d’instruments,
i pensava que tenien en aquelles mans, ansiosa
la vida que podia acabar-se en qualsevol moment.
Una punxada, el món que s’absentava,
era a la sala però no tenia pensament
ni sentia, ni sofria, ni m’enyorava
tot era neutre, sense ànima dins la ment.
Havia vist una sala blanca, pura
més tot s’havia adormit pausadament,
i no estava en aquesta vida, ni estava segura
i no trobava ni goig ni cap turment.
Els fills, fora, m’esperaven, com puc agrair-ho,
agraia la seva presència i el seu amor
però estava sola i, no sé com dir-ho,
la seva companyia invisible era un tresor.
El dolç despertar és bonic, tot és esperança,
la sala no té la nuesa ni la soledat,
la parpella mira i ja res et cansa
i vius, respires, tot ja s’ha acabat
El caminar és incert i sents la companyia
dels fills amorosos que no et deixen trontollar
el cel es va enfosquin, va marxant el dia
i sents el dolç caliu de la seva mà.
El metge de la bata verda et mira, et somriu
tot ja ha passat, no cal patir més,
estàs bé, no hi ha res nociu,
i respires alegre l’aire distès.
