|
Prou que ens ho sabem, que el llarg i costerut camí cap a l’assoliment de la plenitud nacional dels nostres pobles és ple de marrades, de jorns que a cops sembla que tot just ens trobem als peus d’un autèntic Kilimanjaro que sembla que es burli del nostre esforç des de les seves altíssimes i perpètues neus, i sovint cal recordar que paciència i bon humor són el millor dels lenitius, i que a dilemes falsos cal oposar coordinacions robustes. El darrer cas de dilema fals és el de la imperiosa necessitat o no que la consulta sobre la independència que expressarà quina és la voluntat del poble de Catalunya respongui a la legalitat espanyola. Res massa nou, anem esgotant etapes, esculls que els enemics de la llibertat volen interposar al procés (i prenguin nota: segurament la següent etapa serà la de “no es convoquen consultes per a perdre-les”). El que sobta i preocupa, el que costa més de pair és quan hom es troba amb la no per coneguda menys desgradable sensació d’ésser batut per foc amic, com ha passat arrel de la conferència de l’H. Conseller de Justícia al Forum Europa del proppassat dia 15 dels corrents, en la que fent-se fort en la “clàusula dels imponderables” de l’acord entre CiU i ERC i menystenint la resta de punts de l’acord, opinava que fora de la legalitat espanyola, no hi havia lloc al referèndum. Sobta i preocupa. Sobta, perquè dient-ho qui ho diu, un dels “homes del President”, sembla que sigui aquesta la posició de qui hauria de complir el compromís de que el poble seria convocat a opinar “sí o sí” (o ara se’ns dirà que les accetuacions les vem sobreentendre?). Preocupa, perquè just l’endemà la postura de Gordó, per si ens calia cap prova del 9, era saludada i aplaudida pels més tebis i perniciosos elements (els de la pròpia coalició de Gordó), contraris al procés de la llibertat. Sobta i preocupa, i tot plegat convida a parafrasejar la coneguda cançó de Llach, tot recordant, però i sobretot, el vers que proclama: i esperem, ben segur que esperem… |
