La pedagogia parla de propiciar coneixements, procediments i actituds. Certament són tres aspectes complementaris de la formació humana i de la mateixa manera de ser de les persones. Dels tres àmbits, però, el que em sembla més important és el de les actituds. Una actitud és una predisposició davant d’un fet, una manera de reaccionar. Les actituds humanes són molt diverses, gairebé tantes com persones. Tot i així, ens interessa classificar-les i ordenar-les, mirar de posar ordre i aleshores considerem que determinades actituds són bones o són acceptables i d’altres no ho son tant. Els principis morals i els valors socials dominants ens podem fer decantar una determinada actitud vers un o altre pol. En el fons, tot el procés educatiu, tota la cultura, tendeix a crear patrons de conducta i en conseqüència actituds humanes, de manera que globalment podem considerar que una o altre conducta és bona o no.
Trobo que és molt important l’actitud humana davant els fets de la vida. Crec que això és molt més rellevant que saber moltes coses, o fins i tot tenir grans habilitats per a solucionar els problemes que van sorgint diàriament. Una bona actitud és un element molt positiu: què fem, com actuem, què diem, tot són actituds. Les actituds humanes, poden ser mínimament previsibles en un context de cultura i de civilització, d’urbanitat, d’educació. Per això podem parlar de persones educades, de bones persones, de persones que reaccionen positivament davant les dificultats, de persones que ajuden els altres… Quants valors humans hi ha al darrere de les actituds! Perquè n’hi ha actituds bones i actituds dolentes. Saludar quan entrem en una casa, per exemple, sempre és senyal d’una actitud bona, perquè suposa tractar als altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. Quan comencen a relativitzar la correcció de les nostres actituds introduïm un element molt perillós: si no sabem si està bé o malament saludar, o tant se’ns en dona, les actituds de les persones es fan imprevisibles i aleshores es poden generar actituds de tirania, despotisme, de falta de límits. Les actituds humanes s’han de moure des de la llibertat però amb els límits propis de la necessitat de viure en societat, de la convivència, del respecte als altres i la coherència entre el que es pensa, el que es diu i el que es fa. Potser una part important de les reaccions neuròtiques en la nostra societat venen donades pel fet de no tenir clar quines han de ser les pautes de conducta que s’han de seguir.
