Surto de casa de bon matí i com que no tinc pressa camino per la Rambla fins arribar al Viena. Sabadell. Començar el dia esmorzant al Viena és tot una altra cosa. Ja sé que hi haurà un munt de gent que em dirà que si aquest bar o aquell altre fa aquests esmorzars de forquilla que són tan bons i que a més són un simple bar, sense cap mena d’expansió, i que ho fan tot tan tradicional i tan bo i des de fa tant temps. Bé, primerament a mi m’interessen els llocs que treballen bé, siguin grans empreses o petits locals regentats pels propis amos- a banda que mai m’han cridat l’atenció aquests esmorzars tan ferrenys de mongetes i cansalada i tomba i gira. El que a mi m’agrada és la feina ben feta, rigorosa, i en aquest sentit, el Viena, amb tota l’expansió –merescuda- ha sabut conservar aquest valor.
A Sabadell hi ha el debat de quin Viena és el millor i a mi em sembla, salvant lleugeres variacions, que més o menys tots han sabut mantenir el nivell. Potser sí que n’hi ha algun que m’entusiasma més que una altre, però és més per una qüestió sentimental que no pas per un fet tècnic, d’elaboració. Hi havia el mite, fa temps, que el Viena de Rambla amb Gran Via desfeia poc el formatge: bé, no sé si era cert, però avui en dia el formatge queda completament desfet i l’entrepà té el mateix gust que als altres establiments de la casa.
Arribo al Viena –al de Rambla/Gran Via per cert- i demano l’entrepà de pernil ibèric, evidentment el de mida normal i no aquesta cosa nova, reduïda, que han fet per aficionades. Prou que se’ns queda curt l’entrepà normal com per haver-lo d’escurçar encara més. On anirem a parar! El pernil d’aquest entrepà em sembla fantàstic i la quanitat és generosa: que hi hagi festa. És així com hem d’entendre la gastronomia. El producte de luxe ha de tenir, a més d’aquesta qualitat, una abundància, una contundència. El pa és magnífic, cruixent, tant, que de vegades, per afany i molta gana, m’he arribat a malmetre el paladar. I el tomàquet, sucat de dalt a baix, generós, i no aquestes humiliants i escarransides passades de pinzells que practiquen en algunes tasques. De segon, perquè estem parlant d’un esmorzar complet, el bikini, amb el formatge –on more time- desfet. El pernil dolç que també produeixen ells, igual que el pa, per cert. Recordo de l’època d’estudiant de Dietètica i Nutrició el viatge a l’empresa Viena, a les instal·lacions centrals, justificant que el Viena era i és una empresa model. I cal visitar-la. Suc de taronja per acompanyar ambdós entrepans. I si encara tens gana, i vols un punt de dolç, agafa el croissant, amb aquesta mel al capdamunt, flonjo, poc cuit, que s’enganxa als dits de tant caramel. Puc afirmar, amb aquesta aversió que tinc a la cosa dolça, que el croissant del Viena és un dels millors croissants que mai he tastat. Un tallat per acabar-ho de reblar. O cafè amb llet si vols sucar-ne les banyes.
Normalment no solc esmorzar, però els dies que et lleves amb aquesta gana animal, potser perquè has somiat amb un àpat generós o potser perquè la nit abans sopares poc o simplement perquè som uns bèsties i de vegades tenim ganes de festa a l’engròs, el millor que pots fer és anar al Viena i seguir aquest recital exacte i delicadíssim. Per molt que et sembli molt menjar –i ho és- els entrepans són tan agradables, tan ben fets, que te’ls acabaràs sense sentir-te excessivament ple.
Normalment no solc esmorzar, però cal reivindicar aquests esmorzars, els esmorzars generosos, que només podem fer de tant en tant i que ens acosten una mica més al que Déu deu esmorzar cada dia, ell sí, sense problemes i afers tan mundans i estúpids com la dieta o els preus elevats.
