[El carrer de les Camèlies – Mercè Rodoreda. Club Editor.]

Quan busquem a ‘el carrer de les Camèlies’ la noia bonica a qui estimar i compadir a la que ens té acostumats Rodoreda ens trobem amb la Cecília Ce i quedem descol·locats. Lleugerament patètica, lleugerament desolada – tal com la descriu la pròpia autora -, la Cecília no és com els altres personatges femenins de l’univers Rodoreda. A la Cecília l’abandonen als pocs mesos de néixer i quan té ús de raó s’escapa dels seus pares adoptius, iniciant un viatge (que els entesos anomenen exili interior) per trobar-se a si mateixa pels carrers d’una Barcelona profundament depriment (la que va conèixer Rodoreda al tornar de l’exili). Quan escapa, la Cecília decideix ‘anar a fer senyors a la Rambla’, i per culpa d’una cara massa bonica comença a encadenar amants violents, gelosos i possessius en un desagradable camí de violència física i moral, des d’avortaments a intents de suïcidi. Malgrat ser una desgraciada i provocar-nos molta compassió, la Cecília també ens desperta por i, fins i tot, rebuig. Ni ens identifiquem amb ella ni ens sentim empesos a estimar-la. Perquè la Cecília ens apareix com un personatge desequilibrat, una noia obsessiva i pertorbada que sovint voreja el deliri.

Com en tota bona novel·la, els perquès no s’acaben de resoldre i aquest amor impossible entre la Cecília i nosaltres no es pot explicar del tot. És potser perquè ella s’estima massa i la seva actitud de donar-se per perduda abans de començar a viure deixa enrere qualsevol rastre de puresa. En ella veiem massa descaradament la barreja de por i poder que sent una noia quan descobreix la seva capacitat d’atraure els homes. La Cecília creix amb una única possessió: el seu cos. I entén que aquest li pot fer la vida més fàcil i quan és molt jove té la sensació d’enamorar-se d’ella mateixa. Però el reflex del mirall que al principi l’havia atret va perdent poder a mesura que passen els anys i les cicatrius d’una vida d’erotisme fred i fingit fan que no es reconegui. A la novel·la l’amor no hi és, només s’idealitza, i quan s’intenta acostar a la realitat pateix forts desenganys. La Cecília no deixa de buscar ‘el seu àngel’ però, quan en els homes no hi troba amor, busca suplir-lo amb objectes i diners, plena d’una indiferència que és el motiu pel qual ens distanciem d’ella. La incapacitat moral i sentimental de la Cecília fa que nosaltres, massa humans, la puguem compadir però no estimar.

En la vida sense il·lusions ni projectes de la Cecília hi ressona la cita de T.S.Eliot que encapçala la novel·la: ‘I have walked many years in this city’. Erràtica i inconstant, sense nord, la Cecília no deixa mai de caminar pels carrers de Barcelona en aquesta recerca de sentit i identitat que no acabarà mai de trobar. La manera com desxifra el món Rodoreda és valenta i no busca consol: potser perquè la pròpia Rodoreda va patir massa, coneix la injustícia que suposa crear un personatge com la Cecília i deixar-la tota sola buscant el seu lloc al món, sense provocar altra cosa que compassió.