“Se non è vero, è ben trovato” és una frase en italià que es fa servir per expressar la nostra conformitat amb alguna cosa que ens acaben d’explicar, malgrat pugui no ésser certa, perquè ens pot funcionar igualment a tall il·lustratiu. De fet, la mateixa expressió és la mostra d’ella mateixa: diuen que els italians no la fan pas servir, però “se non è vero, è ben trovato”.
La història és, sobretot, un relat. Dels vencedors, dels perdedors, de qui sigui, però un relat. I aquest relat ha estat fet per servir als seus receptors, és a dir, als contemporanis de l’historiador. No vol dir que l’historiador s’inventi coses, Déu ens en guardi, -César Vidal a banda- sinó que en el procés de selecció de les informacions l’historiador tria les que considera més o menys rellevants. És per això que al llarg del segle XX hi ha hagut d’haver moviments de revisió de la història de la dona i de les minories, per posar alguns exemples, no tant perquè els historiadors del passat s’haguessin inventat fets o dades referents a aquests sectors, sinó perquè des del seu marc mental simplement se’ls havia obviat.
La història beu, també, dels sentiments i dels estats d’ànim col·lectius i, de vegades, es pot deixar endur pel “se non è vero, è ben trovato”. Tots recordem el cas d’Enric Marco, el president de l’Amical de Mauthausen que relatava amb sentiment les seves falses experiències als camps de concentració nazis. Quan es va destapar la veritat es va despertar un gran sentiment d’estafa. Aquell senyor, que feia plorar amb la seva falsa història, passava a ser un impostor execrable. Però Marco, de fet, no s’estava pas inventant la història, sinó que explicava fets que havien passat. El que s’inventava era el subjecte: ell no els havia viscut, aquests fets.
El mateix cas és el de la famosa fotografia de la Guerra del 36 presa a la terrassa de l’Hotel Colón. Una noia hi figura, amb mirada orgullosa, vestida de miliciana i carregant un seu fusell davant les vistes de la Plaça Catalunya de Barcelona. En realitat el fotògraf Juan Guzmán l’havia proveït de l’arma i, per tant, era una realitat creada (o falsejada). Maria Ginestà, la noia fotografiada, opinaria molts anys després que aquella era una bona foto perquè “reflecteix el sentiment que teníem en aquell moment”. Possiblement, però era una falsificació, malgrat tampoc s’inventava del tot la història.
Dissabte passat va sortir una notícia als diaris britànics referent a un suposat cartell de la Primera Guerra Mundial que, fins ara, tothom creia que formava part de les campanyes oficials de reclutament. En el suposat cartell hi apareix el mariscal Lord Kitchener assenyalant a l’espectador amb la frase “El teu país et necessita”. El que ara ha descobert l’historiador James Tylor és que en realitat aquesta il·lustració no va ser mai la d’un cartell oficial, sinó que en realitat va ser la portada de la revista London Opinion. Tot i així, la seva difusió durant la Gran Guerra deuria ser molt important, només si tenim en compte que el famós cartell de l’Oncle Sam de 1918, il·lustrat per James Flag, es va inspirar clarament en la imatge britànica del 1914.
Si ens hi parem a pensar, cap d’aquests desmentiments historiogràfics ha canviat la realitat il·lustrada per les petites mentides. I, malgrat tot, sempre valorarem més conèixer tota la veritat que no pas il·lustrar-la amb el “se non è vero, è ben trovato”.
