Amb l’arribada del Tata Martino, desconegut per molts dels culers, s’obria un ventall d’incògnites sobre el futur més immediat de l’equip. Amb el temps que porta l’argentí exercint de primer entrenador hem pogut veure diverses coses que ens ajuden a veure com el Tata pretén passar a la història del club blaugrana. D’una banda tenim que, en principi, sembla que l’estil de joc que tan bons resultats ha donat darrerament al Barça és l’estil escollit pel tècnic argentí, això vol dir, mantenir la possessió, recuperar la pressió alta i presència ofensiva dels laterals, entre d’altres. Però les paraules són això, paraules, i el què vol l’afició blaugrana són fets. La possessió de moment es manté durant la majoria del temps que dura un partit, la pressió alta (aquella que es fa en zona d’iniciació del rival) l’hem vist tímidament en alguna ocasió però no acaba d’estar del tot assentada, i la presència ofensiva dels laterals també continua ben present, tant que per moments no s’executa del tot bé i trobem els dos laterals en posició d’extrems, un exemple és el gol d’Alves el passat dissabte després de rematar una centrada de l’altre lateral, Adriano. El més sorprenent és que en determinats moments dels partits el Barça opta per esperar l’equip rival al mig camp per robar la pilota i intentar llançar una atac vertical directe cap a la porteria rival. Aquest és un aspecte que caldrà seguir en propers partits per veure si és una variant puntual donades les característiques del joc de l’equip rival, o l’equip blaugrana optarà per aquesta estratègia de manera més regular. També sorprén l’espai entre línies que deixa l’equip blaugrana, el que dificulta la recuperació de pilota i la circulació del mateix quan se’n té la possessió. Un altre aspecte, aquest però preocupant, és que quan el Barça té la pilota són pocs els jugadors que s’ofereixen de manera clara, fixint-se que moltes vegades el jugador que té la pilota rep l’ajuda de pocs companys, doncs la majoria opten per no moure’s gaire.
Mantenir la possessió a favor durant tot el partit és complicat perquè requereix tenir jugadors amb la capacitat de retenir la pilota mitjançant passades, conduccions, creant espais, ocupant-los racionalment, oferint línies de passada, etc. També hi influeix el plantejament que faci l’equip rival, doncs serà més fàcil mantenir la possessió davant un rival que renuncia a ella que no pas contra un equip que te la vol disputar. El cas és que un dels secrets del millor Barça de la història, l’entrenat per Guardiola, era que quan l’equip tenia la possessió de la pilota els jugadors estaven posicionats de tal manera que davant d’una perduda podien exercir una pressió automàtica sobre el rival que en la majoria dels casos acabava amb recuperació immediata de l’equip blaugrana. Això ens porta a parlar de la pressió que planteja el Barça del Tata Martino. Amb l’argentí el Barça vol recuperar la pressió alta, ho ha reconegut el mateix en roda de premsa, i ho hem pogut veure puntualment sobre el camp, especialment el dia del Llevant. Però una flor no fa un estiu, i no se’ns pot escapar que la pressió alta no ha tornat per quedar-se. Fer una pressió alta requereix entre altres coses, concentració per part dels jugadors, avançar línies per acompanyar els jugadors més avançats que són els primers que surten a pressionar al rival, i estar ben posicionats quan es té la possessió de la pilota de manera tal que en el moment de la pèrdua d’aquesta, en la transició atac – defensa, els jugadors, l’equip, hagin de fer el mínim recorregut per pressionar correctament a l’equip rival. Si revisen els darrers partits del Barça veuran que l’equip quan perd la pilota hi ha vegades que recupera la pilota de seguida i n’hi ha d’altres que concedeix possessions bastant llargues al rival. Bé, aquest fet pot ser per manca de concentració o tensió dels jugadors en determinats moments del partit o bé perquè el físic no dóna per més i determinats jugadors no poden arribar a temps a l’espai que han d’ocupar o al rival que han de marcar. En aquest sentit, l’important és que el tècnic argentí ha apostat per recuperar la pressió alta, que era una de les claus del Barça de Guardiola. Un dels altres aspectes que el Tata manté respecte els seus antecessors a la banqueta és la incorporació a l’atac dels laterals, de fet durant els primers partits importants ens va sorprendre la incorporació dels laterals pels carrils interiors, deixant els exteriors als extrems que es mantenien sempre oberts, enganxats a la línea de fora de banda, donant màxima amplitud a l’equip blaugrana. Aquesta variant tàctica introduïda pel tècnic argentí va sorprendre a propis i estranys i va resultar efectiva. En els darrers partits també l’hem pogut veure i s’ha de reconèixer que és una bona manera de sorprendre el rival, i tanmateix s’aprofita que un dels extrems més importants que té el Barça, Neymar, pugui partir en la majoria de jugades des de la banda per tal d’internar-se cap al mig buscant la millor opció de xut o passada. El fet és que en aquest aspecte ofensiu de l’equip, és continua cometent un error que ja vam veure l’any passat, els dos laterals se sumen a l’atac simultàniament. Aquest és un error tàctic important perquè s’ha de tenir en compte que una pèrdua de pilota en zona de finalització blaugrana i posterior contraatac de l’equip rival pot comportar una situació on els únics jugadors defensius de l’equip siguin el pivot defensiu (Busquets) i els dos centrals. Aquest fet potser no seria preocupant si el Barça comptés amb els millors defenses del món, però el fet és que ara mateix el Barça té un Busquets que sembla limitat físicament, potser degut a la pubàlgia que arrossega des de fa temps i de la qual encara no ha volgut operar-se, i amb un central com Piqué que està bastant lluny del central que tan ens va agradar fa unes quantes temporades, no convida a pensar que davant d’un contraatac rival el Barça pot sortir-ne bé. De fet, i tothom se n’haurà pogut adonar, en la majoria de situacions de contraatac rival han estat Mascherano i Valdés els que han salvat l’equip blaugrana d’encaixar gol. En aquest sentit és molt destacable l’inici de temporada que estan fent, tant l’argentí Mascherano, el Jefecito, amb una gran capacitat de col·locació dins el camp, i apareixent per tot arreu fent cobertures als companys, com la Pantera de l’Hospitalet, Victor Valdés, que està en un estat de forma i de confiança excels, i que tan de bo el puguem gaudir a la porteria blaugrana durant molts anys més. El fet doncs és que quan ataca el Barça els dos laterals decideixen incorporar-se a l’atac deixant les bandes a la sort de Busquets, Piqué i Mascherano. Aquest problema ja el va tenir el Barça durant els primers partits de la temporada passada quan Alba s’incorporava permanentment a l’atac i deixava la seva banda lliure (el Barça va rebre uns quants gols per aquest motiu), però ara s’agreuja puntualment quan no només un lateral, sinó els dos, decideixen sumar-se a l’atac. Aquest és un fet controlable i fàcil de corregir, és tan senzill com fer veure que quan puja un lateral a l’atac, l’altre es queda una mica més endarrere, per ajudar a l’equip en situació de perduda de pilota.
Per sort els resultats han acompanyat i l’anomenat entorn no efectua cap mena de pressió sobre l’equip que a més ha vist com el màxim rival per la Lliga, el Madrid, es deixava dos punts al camp del recent ascendit Vila-real. En aquest ambient d’aparença bonança l’equip i el cos tècnic tenen la situació ideal per anar corregint aquests errors tàctics, i treballar perquè errors de concentració com els succeïts davant el València i el Sevilla desapareguin o es minimitzin el màxim possible.
