Tot i la gran crisi econòmica que patim s’acosta una època d’esperança per als comerciants. Com a mínim aquest pot ser un missatge positiu per a la gran festa del consum en què s’han convertit les celebracions del Nadal, Cap d’Any i Reis. Consum i lleure, en el seu cas, per a qui hagi pogut gaudir de vacances o de descans laboral. Per a qui pugui, perquè l’austericidi al que estem tots sotmesos no deixa gaire possibilitats de despesa, i ens condemna a la recesió progressiva.
De tota manera, l’home d’avui cerca el temps lliure. I d’altres, gràcies en part a això, obtenen alguna ocupació al sector serveis. Ara bé, malgrat les àmplies ofertes de lleure que tenim, com ha dit el sociòleg John Tribe, “no semblem una societat descansada”. Efectivament, cada vegada tenim més objectes lúdics, li dediquem més diners a coses que ens satisfan en termes d’ociositat, però tot plegat no sembla satisfer plenament a molts que poden accedir a tots aquest serveis i, a més, margina a aquells que no hi poden accedir. Queda clar que la felicitat es troba en altres aspectes.
No sé si l’òrgan fa la funció o és a l’inrevés, però la societat del lleure en la que estem instal·lats ens ha provocat, a parer meu, un model de persona en què el descans no es conseqüència del treball sinó un fi en si mateix. Alguns han parlat de la “macdonalització” de la vida, o d’una mena de “Disneylandia” en la que sembla que allò més important de l’escala de valors és la diversió –en ocasions, quant més frívola millor- i com un encanteri uniforme, que es resumiria, en la fal·lera que arribi el cap de setmana, les vacances o els ponts.
El lleure, a més, no és igual per a tots. Hi ha en primer lloc el lleure involuntari, és a dir, la no ocupació per manca d’un lloc de treball, amb la conseqüent frustració que això comporta. En segon lloc, hi ha la persona superocupada, fins i tot aquella que guanya molts diners, però que no té temps per a descansar una mica, o per estar amb la seva família, i quan pot descansar ho fa de manera compulsiva, anant-hi a un “parc temàtic” o fent un viatge a un lloc quan més lluny i exòtic millor. D’altra banda, no podem oblidar la massificació. Un dia volem anar, per exemple, al teatre, al cinema, a un espectacle, i ens trobem amb masses immenses de gent que han tingut la mateixa idea que nosaltres. I això passa malgrat la crisi. Es com una paradoxa, o potser com un reducte o un alliberament temporal per a molta gent.
Penso que -tot i que cadascú farà el que pugui, i vulgui, perquè no serè jo jutge de les accions alienes- si valoréssim més el dia a dia, la qualitat de vida consistent en la qualitat de les relacions personals, i sapiguèssim aprofitar el descans com una activitat enriquidora en termes humans, podríem tenir una vida més tranquil·la i més relaxada. Perquè l’autèntica riquesa avui és gaudir de temps amb qualitat de vida i no pretendre descansar compulsivament i massificadament. Això, és clar, qui ho pugui fer, perquè la nostra societat està cada cop més podrida, curtcircuitada, trencada i ha generat -amb consciència o sense- la serp verinosa de l’exclusió social, la pobresa estructural, la marginació, la desesperació. Un espai on la vida s’escola sense lleure, sinó amb angoixa i desesperació.
