El país sembla instal·lat en un ambient de rebaixes nacionals prenadalenques i de dilució de missatges i esperances en nom del realisme polític i inexorablement, mentrestant, el calendari ens acosta unes noves eleccions. Mentre Duran, Herrera, Camats, i ahir Gordó, semblen cercar un consens de mínims sobre la pregunta, Junqueras i un enigmàtic però encara dempeus President Mas semblen voler enfilar un període decisiu.
El cert és que, de tenir una pregunta clara amb dues respostes possibles clares, seria el moment ideal de presentar a les Europees una candidatura unitària formada per prohoms i polítics afins a la causa independentista amb la missió d’explicar als europeus que volem ser-ne un estat més. Se’ns recordarà que les eleccions son per a votar eurodiputats i prou, però cap convocatòria a urnes deixa de ser plebiscitària (o cal recordar que la II República la va suscitar unes municipals?)
Però sens dubte, per a que això pugui ser així, cal d’una vegada per totes una pregunta clara i una Convergència decidida a fer el pas tot deixant llast. No s’entendria ni que ERC cedís a la pressió i diluís les esperances dels qui vam anar a la Via, ni que a CDC es confongués prudència i covardia. La unitat es fa al voltant de idees clares. La unitat només pot ser per defensar la independència i el consens de mínims, lluny de reforçar posicions, les debilita. Al límit, podem tots posar-nos d’acord sobre la importància del “dret a decidir en general sobre tot el què estigui en les nostres mans decidir” però això no ens farà avançar ni retrocedir respecte de cap posició prèvia.
Només té sentit unir-se al voltant d’una causa, i sumar-hi totes les forces possibles. El somni d’una candidatura unitària que respongui a l’anhel de com a mínim dos milions de catalans només serà possible si el President Mas fa el pas definitiu i pren la iniciativa del procés. Si no, la candidatura d’ERC serà l’única amb perfum d’unitària. Perquè la unitat pivota, ara, sobre la defensa de la llibertat de Catalunya.
