Si hi ha una cosa que em molesta són els restaurants que no admeten reserves. El primer plat d’un restaurant és reservar-lo i sentir-te amo i senyor d’una taula i una hora només per tu. Reservar no és un dret sinó un deure i anar a un restaurant sense cita prèvia, a l’aventura, és com quedar amb una noia sense donar-li temps perquè s’arregli com és degut.
És cert que hi ha l’argument que molts clients no anul·len les reserves i els restaurants en pateixen les conseqüències, però de la mateixa manera que em sembla incivilitzat no anul·lar una taula que finalment no podràs omplir també m’ho sembla que no hi hagi la possibilitat de fer-ho. Una cosa no treu l’altra.
Que hi hagi gent mal educada no vol dir que la resta de persones civilitzades haguem de patir els efectes de la seva educació de claveguera. Que hi hagi gent que tingui la barra de no avisar de l’imprevist no vol dir que la resta no puguem anar als llocs com Déu mana, avisant abans, i no presentant-nos com el típic tiet sonat que apareix per casa per sorpresa i encara es vol quedar a sopar.
Un restaurant que vulgui mantenir una mínima serietat ha d’incloure el servei de reserva, l’oportunitat que cada comensal pugui seure segons la seva responsabilitat. Un restaurant no són les rebaixes del Corte Inglés ni nosaltres som senyores histèriques a la caça de les calces a meitat de preu. Volem sopar sabent que tenen una taula per nosaltres i com a mínim tenen el nostre cognom registrat.
De fet, reservar és un dels passos que sol agradar-me més de tot el recital d’anar al restaurant. Buscar el lloc, triar-lo, mirar si tenen obert i encabat confirmar la disponibilitat. Sortir a sopar sense reserva prèvia, i fins i tot cometent la temeritat de no saber on vas, em posa de molt mal humor a banda que l’invent gairebé sempre acaba sortint malament. “Ja trobarem un lloc”. I una merda. Res de bo, trobarem. Les coses cal planificar-les i sobretot quan parlem de gastronomia. Aquesta gent que pateix una mandra bestial quan es tracta de trucar a un restaurant per demanar lloc és la mateixa que després fa cent quilòmetres a peu per trobar un lloc que tingui alguna taula lliure. No entenc com pot fer mandra reservar alguna cosa que és pel teu bé i la teva comoditat.
Anar a sopar és saber el lloc i l’hora i tenir a la teva disposició el restaurant per qualsevol problema que pugui sorgir abans no arribi el dia. Anar a sopar ha de ser un pacte entre les dues parts, tenint molt clares les condicions del contracte. No hi ha satisfacció més gran que entrar en un restaurant i saber que t’estan esperant, que compten amb tu i que saben exactament quants comensals sou i quina taula desitges. No hi ha res millor que reservar, que els restaurants que es preocupen pels seus clients i els tracten com es mereixen. No hi ha res millor que saber que tindràs la teva taula i la teva estona i totes les coses et seran concedides perquè un dia et vas prendre la molèstia de trucar i demanar exactament què volies.
Fer les coses bé comença pel teu cognom a la llista de reserves. A partir d’aquí la resta podrà fallar però tu hauràs fet les coses que calen perquè un sopar s’iniciï de la millor forma possible. Suficients coses se’ns són negades com perquè haguem d’entrar a un restaurant i sortir-ne als 2 minuts, amb un NO rotund i humiliant a la cara. Poc que costava fer-ho bé i quants disgustos ens haguéssim pogut estalviar.
Els restaurants que no reserven i aquella prepotència del “ho tenim tot ple”. Els restaurants que no reserven i les cues indignes fins la cantonada, com una meuca que espera palplantada al carrer, sense gaire cosa més que una faldilla arremangada i un rellotge per mirar com passen avorrides i llargues les hores.
Som l’esclat d’una nit que comença sopant al nostre restaurant preferit, amb la total seguretat que la teva taula serà teva durant tota la vetllada. Hi ha un ordre que hem de seguir si volem que el món funcioni una mica millor. Es comença no admetent reserves i s’acaba servint de qualsevol manera. Tot pel mateix preu, com el bestiar que va passant per les menjadores, sense importar gaire persona i destí.
Reservar és el primer gran pas per dignificar un restaurant i els seus comensals.
