Un dels arguments que esgrimeixen els unionistes per oposar-se a la celebració d’una consulta sobre la independència a Catalunya és que la majoria dels catalans se senten tan catalans com espanyols. Hi ha febleses tan òbvies en aquesta afirmació que fa vergonya i tot haver-les de comentar.
En primer lloc, què té a veure sentir-se català i/o espanyol amb el fet que se’t privi del dret a expressar la teva opinió a través de les urnes? Aleshores tampoc cal que participem en cap altre procés electoral, oi? Aquest argument es podria entendre si no hi hagués una demanda social majoritària per celebrar la consulta; i encara que fos així, no seria un argument per justificar que se’ns impedís votar, sinó que seria un intent de trobar les causes que la majoria de catalans no tingués cap interès en aquest procés, la qual cosa faria innecessària la seva convocatòria. Però els fets són tossuts, i el 80% de la població catalana es mostra favorable a la realització de la consulta.
En segon lloc, si el que volen donar entenent és que no cal la consulta perquè els resultats són previsibles, atès que la majoria de la població se sent tan catalana com espanyola, no poden anar més errats d’osques. D’una banda, cal dir que en realitat aquesta porció de la població catalana no és tan majoritària com se’ns vol fer creure. Segons les dades del Centre d’Investigacions Sociològiques presentades pel catedràtic Germà Bel en el seu magnífic assaig “Anatomia d’un desengany”, entre l’any 2005 i l’any 2013, el percentatge de població catalana que afirmava sentir-se tan català com espanyol, va passar del 45% sobre el total de la població al 35%. És una xifra força inferior a la meitat de la població. En canvi, si sumem els que se senten més catalans que espanyols amb els que se senten només catalans, sí que s’arriba al 50 per cent de la població. Per tant, es constata que la premissa que la majoria de la població se senti tan catalana com espanyola és falsa. De l’altra banda, el fet que hom se senti espanyol no significa que no pugui voler la independència de Catalunya. Jo no sé si les persones que tenen doble nacionalitat en aquest país se senten tant d’aquí com del seu país d’origen, però no n’he sentit mai cap demanar que el seu país passi a ser una comunitat autònoma de l’estat espanyol. De fet, a l’estat espanyol no hi ha cap territori que encara no hi pertanyi i hi vulgui ingressar. En canvi, sí que n’hi ha que en voldrien sortir com més aviat millor. Potser, en un percentatge important de les persones que se senten tan catalanes com espanyoles, el que falla no és l’afecte envers la resta de pobles d’Espanya, el lloc on tenen els seus orígens o d’on provenien els seus ancestres, sinó el desacord profund amb el model d’estat i la constatació que la resta d’Espanya no té cap interès a canviar-lo. Una cosa és sentir afecte i una altra deixar-se enredar.
En tercer lloc, què significa sentir-se tan català com espanyol? Això el CIS no ho pregunta mai. Potser descobriríem que aquest col·lectiu està format per persones que tenen concepcions molt diferents del que és ser una cosa i l’altra. Per exemple, si Espanya fos un estat normal que reconegués el seu caràcter plurinacional, la pregunta no tindria gaire sentit, perquè essent català n’hi hauria prou per ser espanyol, encara que, per exemple, no sabessis dir ni una paraula en castellà. És el que passa, sense anar més lluny, a Suïssa. Pot haver-hi persones que honestament creguin que aquesta és la realitat de l’estat espanyol, i per tant identifiquin la catalanitat amb l’espanyolitat, sense haver-hi d’afegir res més. En l’extrem contrari, hi trobaríem aquelles persones que es van aferrar a allò de “és que català qui viu i treballa a Catalunya”, i encara que no tinguin ni el més remot coneixement de Catalunya, perquè no els interessa o perquè mai no han sortit de les quatre cantonades del seu barri, pel simple fet de viure aquí ja es consideren catalans (amb independència de si treballen o no, aquesta era una part supèrflua de la definició).
Aquests són els que tant s’exclamen dels qui es creuen en el dret de repartir carnets, que tant pateixen perquè se’ls vol dir de quina manera s’han de sentir catalans, tant fins i tot com les víctimes d’ETA (però d’una altra manera, això sí). I aprofiten l’excusa per ser ells qui els reparteixen, els carnets, i reclamen drets que neguen a d’altres que també viuen i treballen aquí. Perquè ells sí que han sabut trobar la clau de la catalanitat: ser un bon espanyol. Ells sí que tenen dret a classificar els espanyols en bons i dolents. Ja se sap, primer els d’aquí; i qui és d’aquí i qui no ho decideixo jo (i si no crido la guàrdia civil).
Encara podríem trobar els que diuen sentir-se tan catalans com espanyols pel simple fet que, fins fa quatre dies, era l’opció políticament correcta. Aquest sí que és un sector important de la població catalana. Ara estan una mica desorientats, perquè els uns els diuen una cosa i els altres una altra, i encara resultarà que hauran de decidir per ells mateixos.
En resum, la categoria “persones que se senten tan espanyoles com catalanes” és una categoria buida de contingut, que no serveix ni com a prova ni com a indici de res.
Per acabar, no puc deixar de constatar que en les enquestes del CIS mai no apareixen persones que se sentin catalanes i sueques, o catalanes i marroquines, o ni catalanes ni espanyoles, o simplement ciutadans del món. Doncs jo en conec uns quants, i els últims, sobretot, apareixen sovint en els mitjans de comunicació. Deu ser que mai no han tingut la sort que els toqués a ells de respondre l’enquesta.
