Branques a les arrels, nius d’espines,
i a les engrunes, un blat nou i segat
que arreplegues amb les mans.
Tot és llis a les entranyes de l’oblit,
sense tu, esquer d’amor,
el camí ja no és camí, i davallo
pel pendís suau del teu record,
sense el cos, fent dreceres .
