En l’anterior article parlàvem de la situació anòmala del castellà a Catalunya, i n’exposàvem algunes causes, com la imposició del seu coneixement a les persones que no el tenien com a llengua materna i les dificultats que van experimentar les persones immigrades en els anys 50 i 60 per prendre consciència de la realitat del país. Tot i així, el nombre de persones immigrades o descendents de la immigració que s’han integrat completament en la cultura catalana és molt elevat. De vegades tenim una percepció falsa d’aquesta realitat pel simple fet que, quan una persona amb aquests orígens forans s’adapta a la nostra cultura, immediatament passem a considerar-la com a integrant genuí de la nostra comunitat, i sembla com si només fossin descendents de la immigració els que no han fet el pas. Encara que només quedessin dues persones sense haver-se adaptat, seguiríem creient que representen tota la comunitat.
Ara bé, tinguem en compte que la cooficialitat del català, i el seu paper de llengua vehicular a l’ensenyament, són fets que ja tenen trenta anys d’història. Em sembla un termini prou perllongat perquè ara haguem de suportar que alguns es facin els sorpresos, els màrtirs o els indignats. Tampoc podem consentir que les persones que arriben al nostre país en l’actualitat reprodueixin actituds que ja no tolerem en els conciutadans que van arribar fa quaranta o cinquanta anys. Si els seguim amagant la realitat per una falsa necessitat de sentir-nos amables i inclusius, o d’evitar conflictes, al final els autèntics culpables de perpetuar aquesta situació injusta serem nosaltres mateixos. De vegades cal assumir que no tot s’aconsegueix a base d’amabilitat i simpatia, i que d’alguna manera aquesta actitud fa que molts nouvinguts no detectin en absolut la necessitat d’aprendre el català ni de conèixer mínimament la nostra cultura. Tot un contrasentit si tenim en compte que les circumstàncies actuals no són les dels anys 50 i 60.
L’estatus de les llengües a Catalunya l’haurem d’acordar entre tots, partint d’una anàlisi que eviti els enganys i les mistificacions habituals en aquest àmbit. És una qüestió de justícia i no podem partir de bases falses. Cal que tinguem en compte, igualment, que de vegades les injustícies són completament reparables. Es pot córrer el risc d’adoptar solucions més injustes que la situació que s’intenta reparar. Per tant el debat s’ha d’encarar amb serenitat i sense perdre de vista la realitat present del país ni la possibilitat que en un futur aquesta realitat sigui tota una altra. De fet, la tendència actual ja és que cada vegada sigui menor el percentatge de població amb recursos insuficients per expressar-se en català.
Personalment, considero que no s’hauria de posar cap mena de trava a l’ús de qualsevol llengua de les més de dues-centes que es parlen en l’actualitat a Catalunya. S’hauria de procurar, en la mesura que els recursos públics ho fessin possible, l’ensenyament d’aquestes altres llengües i de les cultures corresponents dins el currículum escolar, si així ho desitgen aquests col·lectius. Es pot incloure el coneixement d’ una o dues llengües més, a part del català, com a condició per obtenir les titulacions que corresponen a cada etapa del sistema d’ensenyament,si es vol. Sempre, però amb el benentès que no s’obligarà ningú a conèixer-ne cap de determinada si no l’ha triada ell mateix. Hem d’acabar amb la imposició de llengües no autòctones de Catalunya a persones que no les tenen com a maternes.
En una situació ideal –que ben poques vegades es produeixen–, els centres d’ensenyament haurien de poder oferir un seguit d’idiomes que respongués tant a les demandes generades per la globalització de les relacions econòmiques, com a la presència de determinades llengües immigrades en el territori al qual el centre dóna servei. Probablement la majoria de catalans triarien que una d’aquestes llengües fos el castellà en la situació actual. Però no sabem quina pot ser l’evolució en un futur. És possible que tot depengui, més que no pas del nombre de parlants d’una llengua que s’hagin instal·lat entre nosaltres, de la magnitud dels interessos comercials i econòmics en general que es puguin generar amb altres països.
També caldria garantir el dret a expressar-se en català en qualsevol situació de la vida social, i que ningú pogués veure’s obligat a parlar en castellà a la feina, davant els tribunals, etc. D’aquesta manera, tothom veuria garantit l’ús del seu idioma i la possibilitat de transmetre’l als fills, i els catalans veuríem garantida la supervivència de la nostra cultura societal, atès que la llengua en què tothom tindria clar que es pot adreçar a qualsevol desconegut seria el català, i no per falsos motius d’educació ni altres galindaines, sinó per justícia. És el que passa en altres països receptors d’immigració. I és normal voler ser un país normal, oi?
