Fa uns dies vaig llegir una notícia als diaris que em va fer reflexionar i em va fer pensar sobre el perquè de les coses. De quin instint fa que quan estem terriblement enamorats, en un núvol, i on tot és meravellós, on sembla que el món es podria aturar en aquell precís moment, no se’ns acudeixi una altra cosa que penjar una cadena amb el nom del nostre enamorat per segellar el nostre amor. Que en aquell moment creiem que és etern, que res el pot enfonsar.
Un dels ponts de París ha hagut de ser evacuat degut a la col·locació dels populars cadenats que els enamorats hi han anat penjant durant els últims anys. Una barana del Pont de les Arts de París ha cedit per la quantitat de cadenats penjats i fins i tot la policia local ha hagut de tancar aquest pas prop del riu Sena.
Què ens empeny a fer això? És la necessitat de deixar petjada a algun lloc? De saber que el nostre nom, el nostre amor, segueix viu a algun lloc? Que encara que l’amor, la passió i el desig se’n vagin, alguna cosa quedarà per sempre? I no sé si una clau és el millor símbol de l’amor.
Potser això passa perquè entre tots ens hem crescut les modes sorgides de les novel·les d’adolescent i el fals romanticisme que ens han venut. Vivim en una societat que viu en constant imitació als altres i que ens sembla que si el veí ho té tot, nosaltres volem més que el tot. Sense pensar-s’ho gaire, sense que a darrere hi hagi tota una lògica.
M’agradaria saber quantes d’aquestes parelles encara estan juntes i, si en aquest moment, tornarien a comportar-se de la mateixa manera. M’agradaria veure amb el pas del temps quantes parelles s’han fet fortes i quantes s’han perdut pel camí. A alguns els semblarà un fet molt romàntic i amb un gran detall simbòlic, a altres ens sembla una manera de cridar l’atenció, per satisfer l’ego personal i de no saber quines conseqüències pot portar això.
Quants cadenats quedarien si les parelles que en aquell moment estaven juntes i ara s’han trencat, els traguessin?
Totes aquestes parelles que van penjar els seus noms, missatges i dates senyalades en un dels ponts més famosos de París, eren conscients que podia passar això? Que haurien d’acabar evacuant el pont per por que acabés passant algun desastre? Segurament que no, i el pitjor és que ens fan creure que això és romanticisme.
Ai, les modes. N’hi ha algunes que haurien de passar molt més ràpid. Com aquell amor que se l’acaba emportant el vent o les promeses falses.
