No és un problema d’uns partits en concret sinó del conjunt de forces polítiques tradicionals que ens han representat a les institucions d’ençà del restabliment de la democràcia. Ara, es fa més palès en uns partits en concret que no pas en d’altres però que ningú s’enganyi, el que està en qüestió és l’hegemonia del lideratge, iniciativa i impuls polític dels partits polítics tradicionals com a instruments fonamentals per vehicular la participació i garantir el pluralisme polític.
El general aïllament dels partits, la manca de permeabilitat i de renovació, la pèrdua de credibilitat derivada de la diferència entre les idees i els fets o de la percepció d’haver esdevingut agències de col·locació més que instruments al servei del bé comú, els ha portat a l’actual procés de substitució per noves formes de representació que fan bandera precisament de la diferència no només en les idees sinó en el sistema. Els partits tradicionals han passat de ser admirats a finals dels 70, a ser vistos amb indiferència a finals dels 80 i a ser considerats amb menyspreu en ple segle XXI.