Mario Vargas Llosa (Arequipa, 1936) és premi Nobel de Literatura perquè ha estat l’autor de llibres importantíssims entre els quals voldria ara destacar-ne un que no és precisament de ficció tot i que tracta justament de la ficció. “La Verdad de las mentiras”. Aquest llibre el publicà a Seix Barral (Biblioteca Breve) el març del 1990. L’he trobat sempre fonamental perquè es tracta d’una ferma invocació de les virtuts alliberadores de la ficció literària. I també perquè els assajos que s’hi reuneixen parlen de manera molt atractiva de 25 de les més destacades novel·les del segle passat. Des de Joyce i Thomas Mann fins a Faulkner, Scott Fitzgerald (que gran, l’estudi sobre “El Gran Gatsby”!), Nabókov o Lampedusa. I, encara, perquè, en paraules del mateix autor del llibre, hi llegim que el fet de voler ser diferent del que s’és ha estat de sempre l’aspiració humana per excel·lència. Vargas Llosa s’ha dedicat, també i sense èxit per cert, a la política del seu país, Perú, que fou colònia espanyola tal com avui ho som encara nosaltres, els catalans, per dret de conquesta i per imposició lingüística, cultural i financera, diguin el que diguin els 50 signants, Vargas Llosa entre ells, d’aquest manifest “Lliures i Iguals” que sembla de ficció, però que no ho és malgrat que no diu cap veritat. Ja ho tenen això, els totalitaris, de mirar sempre de convertir la ficció, és a dir la mentida, en història. Cap virtut alliberadora no hi ha ara en l’actitud d’aquest senyor, cap. És clar que té tot el dret de canviar i de contradir-se. Com tothom. “Els homes no viuen tan sols de veritats; també els fan falta les mentides: les que s’inventen lliurement, no les que els imponen; les que es presenten com el que són, no les engronsades amb la vestidura de la història…És un dret que hem de defensar sense vergonya. Perquè jugar a dir mentides, tal com hi juguen l’autor d’una ficció i el seu lector, és una manera d’afirmar la sobirania individual i de defensar-la quan està amenaçada; de preservar un espai propi de llibertat, una ciutadella fora del control del poder i de les interferències dels altres, a l’interior de la qual som de veritat els sobirans del nostre destí”. Paraules seves del 1990. No hi deu creure, ja, 24 anys després. Vargas Llosa, personatge de la gran ficció. ¿On és la mentida? ¿On, la veritat? ¿La sobirania individual no és la base de tota sobirania col·lectiva? I tant se val que parlem de literatura! ¿Per què hem d’estar sotmesos a un país, Espanya, que no sentim com a nostre? I, evidentment, pel que fa a aquest altre manifest, el dels anomenats federalistes, res de nou tampoc. No hi ha cap diferència entre un espanyol unionista i un de federalista. Tot són manifestos aquests dies. I Espanya no es pot reiventar, és impossible, tal com Montoro mateix ha deixat dit i em sembla que amb tot l’encert del món.
