Podem afirmar que un dels aspectes que més preocupen de la societat actual és la violència domèstica, exercida normalment per homes contra les seves mullers o companyes. Des de tots els punts de vista és un desastre: culturalment, èticament, sociològicament, policialment o jurídicament. La sociòloga Inés Alberdi afirma que el 80 per 100 de les dones mortes pels seus marits o companys havien denunciat prèviament alguna agressió. La manca d’eficàcia del sistema policial i judicial es força evident.
Em provoca una immensa tristor pensar que la vida matrimonial i familiar en ocasions es converteix en una tragèdia, amb denuncies, agressions, violència en definitiva. Les persones que exerceixen la violència actuen d’una manera degradada i miserable. Li podem dir violència de gènere o violència a seques, que pel cas és el mateix.
La violència en general i la domèstica en particular no han desaparegut. Potser no desapareixeran mai, però hem de lluitar perquè no es donin. Si bé els patrons de conducta tradicionals podien tenir la violència com un dels elements possibles, penso que els nous també. La violència apareix avui per tot arreu, fomentada pels mitjans de comunicació dominants, primer com a paraula o imatge, després com a fet puntual i finalment com a pràctica que es pot exercir en qualsevol moment. Una violència que no es tan sols física, sinó també moral i psicològica. Tenim una societat violenta.
Hem de treballar per tal que la violència sigui substituida per una nova cultura en la que domini l’educació, el bon tracte, l’afecte i la sensibilitat. Si la naturalesa humana es troba condicionada pel bé i pel mal, ha de quedar clar per sempre que la violència, de tot tipus, física i moral, sigui quina sigui la paraula que l’adjectivi, és sempre inacceptable.
