El vaig trobar en una agència immobiliària. Estava assegut en una cadira esperant que l’atenguessin igual que a mi. Tenia la pell negra com el carbó i uns ulls grans i expressius que em somreien. Vam encetar una conversa. Vaig notar-lo inquiet i va confessar-me que es trobava neguitós perquè faltava poc per les seves pregàries i faria tard.
Compartia pis amb un amic i junts, cinc vegades cada dia agenollats i encarats a la Meca, feien les pregàries que els acostaven una mica al seu país. I somreia amb unes dents tan blanques que sobresortien d’aquell rostre fosc Va dir-me que feia quatre anys que havia arribat a Catalunya i treballava en un escorxador de conills. Dos vespres a la setmana anava a classes de català i, encara que amb dificultat, començava a parlar-lo.
Era un noi correcte, educat, amb fermes creences en la seva religió, que desitjava adaptar-se al nostre país, cosa difícil perquè hi havien moltes coses que ens separaven. Les costums, la religió, l’alimentació i la forma de mirar la vida des de diferents perspectives.
La visita amb l’agent immobiliari s’allargava molt i el noi estava inquiet. Van entrar a l’establiment dues criatures tan negres com ell. Eren molt espavilats i s’adreçaren a l’oncle en la llengua comuna però ells dos parlaven un català immillorable i s’adreçaren a mi en el meu idioma. Eren nascuts a Catalunya i per ells aquesta era la seva terra.
Les mares, segons van explicar-me vestien amb roba llampant, amb turbant al cap i unes siluetes estilitzades, com de maniquí. Elles no volien vestir a l’europea perquè treure’s aquella roba semblava que havien de renunciar a la seva personalitat.
El noi no podia esperar més per por de no arribar a temps a l’oració. Diu a l’agent que tornarà en un altre moment i amablement m’ha donat la mà i amb els nebots han traspassat la porta i s’han perdut carrer avall, després d’acomiadar-se en català.
Ara que en les nostre poblacions es barregen diferents races i cultures que generalment no participen en els nostres costums i fan una vida comunitària pròpia, et sents satisfeta quan trobes a un africà que va a classes de català, que els seus nebots ja es senten fills de la nostra terra i que a l’escola i en els jocs es barregen amb els nens d’aquí sense problema. I els nois catalans tampoc tenen cap problema per ésser amics d’aquestes criatures de pell fosca i dents tan blanques que quan somriuen omplen la terra de llum.
