Ara que el termòstat polític fa que parlem nit i dia del que Gramsci anomenava ‘petita política’, les intrigues parlamentàries de llistofòbies i partitofílies, però també de ‘gran política’, ens adonem que no n’hi ha prou amb vestir-nos de politòlegs armats amb gràfics i sondejos, sinó que ens veiem obligats a adoptar l’expressió greu de l’intel·lectual orgànic que disserta sobre les laudatòries virtuts del patriotisme constitucional. Ara, com anàvem dient, sembla natural denunciar el ‘nacionalisme banal’ dels autoproclamats ciutadanistes, no només el de les faccions riveristes, sinó més generalment el de tots aquells que oposen l’Estat de dret al nacionalisme, com si el primer fos una vacuna conta el segon, i no conformessin una solució indestriable. I és que com tots els homes de bé sabran, als Estats de dret no s’hi parla una llengua oficial ni s’hi trobarà rastre d’homogeneïtzació cultural. Com dirien la gent de La Retaguàrdia, el ‘nation-bulding’ fa pobre.
Per tot això, és doblement interessant que l’editorial Capitán Swing hagi recuperat ‘Nacionalismo banal’, de Michael Billig. Doblement perquè, d’una banda, el concepte ha passat a ser un lloc comú del nostre vocabulari polític i, de l’altra, perquè la topificació del concepte ens ha fet oblidar una de les tesis principals del llibre: que el nacionalisme banal, com a ideologia mainstream, se sobreposa subreptíciament a la tensió posmoderna que l’estira per dalt —globalització— tant com per baix —explosió identitària. I si ens mostrem amatents a les mutacions que ha sofert l’independentisme en pocs anys —qui sap si una deformació produïda per la hipertròfia del seu cos social—, val la pena preguntar-se quina és la naturalesa del patriotisme que tots semblem enarborar.
Nacionalisme irreflexiu
La idea del nacionalisme banal ha estat reformulada en diverses ocasions, però cal senyalar que cada relectura implica adoptar una perspectiva hermenèutica diferent. Essent així, quan Antoni Defez estudia el cas espanyol tot servint-se de l’expressió ‘nacionalisme transparent‘, posa l’accent en el paper de cultura dominant d’un nacionalisme particular —aquell que coincideix precisament amb els límits de l’Estat de dret—, que és premiat amb l’anell de Giges del cosmopolitisme: s’evapora davant dels nostres ulls, deixat una robusta constitució d’indissolubles formulacions nacionals com a únic rastre.
No obstant, l’expressió «banal», referida al nacionalisme, pot llegir-se des d’una altra perspectiva. Pensem en l’altra cèlebre formulació crítica del concepte: «la banalitat del mal», de Hannah Arendt. Si bé va ser encunyada en referència a Eichmann, el funcionari perfecte, Arendt retrobava el concepte de «banalitat» en els seus últims escrits, ‘La vida del espíritu’, un obra tripartita que la seva mort va interrompre. En ella reflexionava sobre l’essència del concepte, que identificava amb la «falta de pensaments»:
«¿el problema del bien y el mal, nuestra capacidad de distinguir lo justo de lo injusto, puede estar relacionada con nuestra capacidad de pensar? […] ¿Podría la actividad de pensar en cuanto tal, el hábito de examinar lo que sucede o atrae la atención, más allá de los resultados o contenidos específicos, podría esta actividad contarse entre las condiciones que hacen que los hombres se abstengan de hacer el mal o incluso “condicionarlos” en contra de hacerlo?»
D’aquesta manera, si no pressuposem mala fe en l’anàlisi —cosa que sempre em sembla un error—, hem de concloure que els antinacionalistes que titllen els catalanistes d’irracionalistes hiperventilats, no fan sinó demostrar, a contrario, que la problematització constant del nacionalisme català en els seus mínims aspectes (a tal escola canten corrandes doctrinàries, a tal poble no posen una bandera espanyola prou grossa) és la demostració de la seva perillosa inconsciència nacional.
Banalització del nacionalisme
L’objectiu, malgrat tot, no era carregar contra el nacionalisme dels antinacionalistes, encara que fos carregant les tintes del text de Billig amb les reflexions d’Arendt. Com molt bé indica la ‘Via Claver‘, ha passat l’hora d’escoltar els xiuxiueigs del veïns i més val centrar-nos amb el merder que tenim muntat a casa. I és que si mirem de portes endins, el paisatge és desolador. En relació amb el nacionalisme, ens hem tornat més papistes que ningú. Ens apliquem els estàndards racionalistes, neutralistes i imparcialistes que la gent de Ciutadans estipula en els seus ‘posicionaments teòrics’; estàndards que, paradoxalment, ni ells mateixos compleixen. Nosaltres sí. Tenim la lliçó apresa i inconscientment sentim la pudoreta que fa el nacionalisme. El mateix Junqueras ho va confirmar, repetint una cançó que venia de lluny: som nacionalistes per deixar de ser-ho.
Aquí s’ajunten moltes tendències, de forma que no ho resoldrem amb aquestes quatre línies, però en la ‘photo finish’ sociològica de l’independentisme actual coincideixen molts actors que comparteixen la voluntat de banalitzar el nacionalisme: d’Estelàndia com a parc temàtic a la nuesa etnocultural de la proposta de Súmate, i de l’independentisme com a ideologia identitària posmoderna a l’aversió de l’esquerra alternativa al patriotisme, al final sembla que allò que ens uneix com a poble és el consens davant la possible deriva totalitària de la pròpia proposta nacionalista. Precisament perquè fem el pelacanyes amb el davantal de l’estelada, les sabatilles de l’estelada, els calçotets de l’estelada, i qui sap què més, ens indigna que en Llovet o l’Iceta ens diguin que això s’està convertint amb una cultura monumentalista com la del III Reich.
Amb tot això no vull venir a defensar un nacionalisme aguerrit, de confrontació decimonònica, com semblen reclamar alguns. Més aviat es tracta de posar de manifest que es pot respondre afirmativament a la pregunta que formulava temps enrere Seyla Benhabib sobre si les democràcies constitucionals i el liberalisme polític eren compatibles amb el nacionalisme. Com diu Stephen Macedo, hem de prendre en consideració «el grado de convergencia moral que se necesita para sostener un orden constitucional que sea liberal y democrático, y se caracterice por la presencia de lazos generalizados de amistad y cooperación cívicas. No todas las formas de diversidad religiosa y cultural deben ser celebradas, y no todas las formas de lo que puede rotularse como “marginación” y “exclusión” deben lamentarse o disculparse. No debería ser vergonzante desear, e incluso planear, formas profundas de semejanza y convergencia».
Un nacionalisme autoconscient, no banal, no és simplement aquell que oneja banderes arreu, com ens pot dur a pensar en concepte d’enarborament que fa servir Billig. Defensar el nacionalisme com a doctrina política implica prendre consciència que, com no para de repetir encertadament Josep Fontana, allò que està en joc són les relacions de poder. Les paraules «marginació», «exclusió» o «homogeneïtzació» no ens poden espantar; o no ens poden espantar més del que ho fan normalment, si tenim en compte que estan al servei d’un projecte polític democràtic i liberal —en el sentit rawlsià.
Si tornem al punt on havíem començat, això és, a l’interpretació arentiana del «nacionalisme banal», ens adonem que el perill està en el fet que la «marginació», «l’exclusió» i la «homogeneïtzació» siguin assimilades com ornament natural i incontestable del nostre Estat de dret i no com a producte d’una política que és també nacional.
La possibilitat evident de contradicció, d’arribar als elements limítrofs de la nostra ideologia, no ha d’impedir-nos pensar el nacionalisme: només així n’evitarem la banalització.
