De sobte aquesta gent, potser més o menys parents dels que truquen de matinada, volen que als catalans ens entri com una gran por i una enorme vergonya perquè som massa gent a pensar i dir el mateix. Ho diuen i ho repeteixen: sou molts a dir el mateix i no deixeu sentir la veu dels qui volen dir una altra cosa. A la vegada ens acusen, com a molts, d’ofegar les veus dels pocs, però també ens diuen: tampoc no us penseu pas que sou tants. Els nostres opositors globals a tot el que fem, el 9-N i tot el que s’hi pugui semblar, es diuen “representants” de la resta. Ens cal pensar, doncs, de quina manera nosaltres som molts i de quina manera som pocs. Ens cal parlar de majories explícites i majories silencioses. Com són més els que volem una cosa i com són més els que no diuen res.
Saber de quina manera els participants al 9N som molts mereix molta atenció no fos cas que, de tan sensibles com som, ens vinguin uns estranys remordiments d’ésser els representants d’una massa aclaparadora de naturalesa totalitària que esclafa i doblega la resta de la població. Que tot un poble senti la necessitat d’alliberar-se no vol pas dir que, de sobte, es faci políticament homogeni de la mala manera que ho fan els totalitarismes. Tot és molt més senzill: ‘és que el nostre és un poble captiu que estima la llibertat i sent un impuls d’alliberar-se’. Podem estar ben tranquils: no ens fem pas homogenis d’una mala manera que ens pugui avergonyir quan ens trobem tots volent ésser lliures. Som molts fent una sola cosa, estem fent possible un alliberament. Les nostres diversitats ni tan sols estan suspeses, ni cal: viuen entre nosaltres endreçades d’una molt bona manera, respirant entre nosaltres d’una manera ben natural des de la nostra dimensió de ciutadans. Viuen endreçades i són prou sàvies per tal de saber concentrar-se des de cada una d’elles cap a un esforç conjunt per tal d’esdevenir ciutadans lliures. Ens alliberem com un tot perquè estem captius com un tot. Ho fem des de la nostra diversitat perquè som diversos. És així.
Fóra ben possible i lamentable que tota aquesta moguda o procés no obtingui els seus objectius. Que no s’enganyi pas ningú calculant que l’enrenou i la intensitat desplegada es pot capitalitzar d’una forma o altra en sàvies mesures temperades i dialogants que beneficiïn poders fàctics catalans mitjançant algunes contraprestacions com a paga a haver esmorteït intensitats. En aquest sentit, el joc entre intensitats i diàlegs que ha anat revestint diferents formes de catalanisme de ja fa més d’un segle s’ha ben acabat en la indiferència, el fàstic i la reprovació als que mercadegen amb les il·lusions de tot un poble. Les tropes d’ocupació d’un país ocupat els hi cal marxar posant fi a l’ocupació. No s’hi val a disfressar-les d’una voluntat política d’unitat que expressaria un poble lliure. Tant senzill com això.
Els que no diuen res no diuen res. Convé saber fer una bona lectura d’algunes dades. A les darreres eleccions generals del 20 de novembre de l’any 2011, el PP va treure 10.830.693 vots, que és un 44,62% dels 24.590.577 que és el total de vots comptabilitzats, i és un 31,50% del total d’electors inscrits en el cens electoral, que eren 35.779.491. Hi ha una majoria absoluta amb menys d’un terç del tot electoral. El 9N té 2.305.290 participants sobre una població que l’any 2012 tenia un cens electoral de 5.257.587. Si fem càlculs, el moviment d’opinió que a Catalunya es va donar votant el 9-N equival al d’uns 14 milions de persones en el conjunt de l’estat espanyol. Una xifra ben considerable. A qualsevol observador assossegat li semblaria una proporció una mica impressionant. Convé saber llegir realitats, calcular bé les densitats dels moviments que es produeixen com afirmació dels ciutadans. T’ho miris com t’ho miris estem davant un fort moviment que vol l’alliberament de tot un poble. És el que passa.
De quina manera es pot dir que som pocs? D’una manera molt rara. Contant un munt de gent que no fa una cosa com si sabéssim que fa, vol, nega o desitja una altra única cosa, quan realment no ho sabem pas. No en sabem res més que no fa una cosa. Que no vota al PP, per exemple, i que són més des dos terços del cens electoral espanyol. O que no va anar a votar el 9 N a Catalunya i que són menys de dos terços del cens electoral a Catalunya. Com ara vénen temps en què ens caldrà molta paciència i molta serenor convé repassar amb moltíssima calma tot el que tingui a veure amb dimensions i diversitats. L’operació en la que estem és definir el marc on viurem exercint la diversitat. Una diversitat que s’exercia en un marc autonòmic que mai no ha funcionat prou bé, ara la volem exercitar en un marc de sobirania plena. Saber quants entre nosaltres, ciutadans de Catalunya, fem nostre aquest projecte és el que l’actual govern de l’estat espanyol no ens ha deixat pas fer d’una manera clara. No ha volgut.
Potser ja convé que dediquem a la memòria del dia 9 de novembre de l’any 2014 racons, places, vies, carrers, avingudes, passejos, passatges, travessies o rondes en cada municipi del nostre país. Les veus de la decisió sobre el nostre futur com a poble s’han fet sentir en la festa autogestionada d’un poble savi que frueix
– del seu esforç per tal de subsistir com un poble lliure,
– de la seva amplada que acull tothom que s’hi sent ciutadà,
– de la seva diversitat que viu naturalment com a riquesa d’una societat lliure, europea i socialment avençada …
– i de la seva gosadia i inventiva benhumorada per esdevenir sobirà.
