El vell rival de la llibertat de Catalunya, el reiterat tret al peu dels que volen caminar cap cap a la plenitud nacional d’aquest país, el líder del que, si no fos per que actua a cara descoberta podríem anomenar cinquena columna dins d’un dels que haurien de ser els motors que ens portin a la independència, el nostre company (o no) de viatge Duran i Lleida, incombustible líder reiteradament i democràticament avalat pels seus conmilitants democristians, ha tornat a tirar aigua al vi i ja no sabem quin fluïd aboca sobre tota línia vermella: ara dubta del caràcter plebiscitari de les eleccions convocades pel setembre… pel líder de la seva coalició i President del Govern. Per cert, la vicepresidència del qual, i la no menor conselleria d’interior, i la d’agricultura, i no vulguin saber quantes secretaries i direccions generals són ocupades (haurem de pensar que okupades?) per destacats membres del vell partit de Carrasco i Formiguera. I no content amb la barrena a la coberta del vaixell del President de les metàfores marineres, amaga amb la repetida amenaça filibustera d’abandonar la nau, que de tant com l’hem sentida ja sonaria a ritornello d’òpera bufa, si no fos per què el farol (o no) mai ha acabat de ser descobert per la via dels fets.
I en aquest detall voldríem avui que us fixeu, estimats lectors matiners, tot implorant-vos un enèssim esforç de calma i bon humor: si d’alguna cosa és mestre el de la Franja (a part de ser un perfecte intèrpret d’aquella cançó del Peret que deia “que no estaba muerto, que estaba tomando cañas, leréleré”), si en algun esport excel·leix el líder d’Unió és en el d’estirar cordes fins a límits de quasi ruptura però deixant-les anar just a temps per a que qui es vegin de cul a terra, amb una corda inert a les mans i amb cara de sòmines els que es trobaven a l’altre costat de la corda, però com que ja estan avesats a aquesta no per indigne menys assentada postura, la cosa no passa d’uns pocs renecs repatanis que ja quasi semblen d’ordenança… i tornem-hi que no ha estat res.
Prenguem-nos-ho com a senyal que el procés avança en bona direcció, com quan el silenci de les bateries Aranzadi es trenca. Caldria, però, que els socis de Duran, per una raó de credibilitat, i els seus conmilitants independentistes, per a no passar per col·laboradors de l’unionisme, anessin refrescant la primera catilinària (ja saben, aquella del “Quousque tandem abutere…”) o que ens expliquin a qui o què beneficia, quina virtut troben a córrer amb aquest pes lligat al peu.
I relativitzem la importància dels que resten més que no sumen, que d’ells la història sol parlar-ne poc. Als nostres néts, quan els contem la història de la nostra llibertat, els reservarem facècies menys enutjoses, i la boira cobrirà, espessa, el record de les agrors.
