Els Pujol van comparèixer aquesta setmana al Parlament de Catalunya per respondre les preguntes dels diputats sobre el cas Pujol. Van explicar la seva versió l’expresident, la seva dona i un dels seus fills, Jordi Pujol Ferrusola. D’aquests tres, les afirmacions que van portar més cua –amb diferència- van ser les del fill de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol.
El primogènit dels Pujol, imputat per blanquejar trenta-tres milions d’euros a través de paradisos fiscals, va demostrar haver-se preparat molt bé la seva compareixença i sortint-se sempre per la tangent sense explicar la veritat, va deixar amb un pam de nas uns diputats que en cap moment van estar a l’alçada per una comissió de la que encara dubto que hagi servit per alguna cosa.
Els Pujol, en les seves tres compareixences, van fer de la prepotència la seva bandera. Fent servir un to com si Catalunya els hi degués alguna cosa o com si, a aquestes altures, encara els hi haguéssim de donar les gràcies. Quina vergonya i quina pena, president. En una de les seves afirmacions, Marta Ferrusola va dir que el diàleg li feia pena i que Catalunya no es mereix això. Quanta raó, Marta. No ens ho mereixem i molt menys els que ens ho vam empassar tot. Que tontos.
Dilluns va ser un dels dies més vergonyosos del Parlament, tant per un cantó com per l’altre. Que Jordi Pujol Ferrusola faci la ratlla al mig a tots els diputats d’una comissió antifrau retrata d’una manera immaculada una classe política gris, excessivament pobra i molt poc preparada. En un país normal, un diputat s’informaria i no es basaria en foteses i en terceres persones per fer preguntes a un presumpte corrupte. Encara no sé què és pitjor; un president que no declara a Hisenda i amaga una fortuna, amb un to de perdonavides intolerable o a aquests diputats que es van comportar com peixos petits quan a davant hi havia un tauró.
La classe política de Catalunya és molt, molt pobra, i l’actuació que van fer ahir no fa res més que demostrar que potser no estan capacitats per decidir què és el que més li convé a Catalunya. La vergonya va ser tan intolerable que fins i tot en algun moment van semblar nens, al pati de l’escola, barallant-se per qui feia el ridícul d’una manera més extrema.
Sent com som, un país que té memòria selectiva i que prefereix tirar-se pedres a la seva pròpia teulada abans que utilitzar els seus punts forts, espero que Catalunya sigui molt agraïda amb David Fernández que està fent una extraordinària feina al capdavant de la Comissió Pujol. Respectant els torns de veu, sense alçar mai una paraula més que una altra i amb una educació impecable. A vegades, el llenguatge corporal diu moltes més coses que qualsevol discurs.
