Aquest passat vespre El Periódico ha anunciat una enquesta molt «lletja» per a l’independentisme. Lletja perquè trasllada una visió de reculada de l’independentisme i dibuixa un panorama polític caòtic, amb escenaris polítics que bloquejarien qualsevol projecte, abocats a carreró sense sortida en els paràmetres en els que s’han plantejat les eleccions del 27S.
No tinc gaires més dades que els resultats en escons que projecta l’enquesta. A falta de més informació, doncs, només faré algunes comentaris sobre la mateixa des de la perspectiva de si ens estan marcant alguna tendència i/o els resultats que expressen tenen correspondència -o no- amb les anàlisis polítiques que podem fer de la situació actual i de com hi hem arribat.
Una primera constatació és que estem en un panorama polític d’una volatilitat excepcional. Una autèntica muntanya russa política, de partits, d’informacions, d’alts i baixos… que fa que fer enquestes sigui ara mateix un esport de risc, de molt risc. Estan passant tantes coses i en poden passar i n’han de passar tantes més que crec que cada enquesta que coneguem serà diferent a l’anterior. I així estarem fins al 27S. Ja ho veureu. Per tant, molta prudència, fer-ne un cas ponderat, i no fixar-se gaire en els resultats concrets, sinó en aquelles tendències que puguem apreciar tenen certa solidesa posant-les una al costat de l’altra. Però pel damunt de tot fer servir la nostra capacitat analítica, de lligar esdeveniments a possibles conseqüències, perquè determinar els vincles entre causes i efectes pot resultar cabdal per saber-se moure per aquests mesos que falten fins les eleccions del 27S.
El Periódico diu que la crisi monumental que va seguir el 9N està passant factura a les opcions de CiU i d’ERC. Això és possible que estigui passant, i tot i que no tenim prou dades per afirmar-ho com ho fa El Periódico, alguns ja vam dir que podria passar. Per tant dono credibilitat a que ara mateix això pugui apuntar com una tendència. Caldrà veure, però, el seu abast, tant en magnitud com en durada. Si CiU i ERC visualitzen una nova etapa i són capaces, amb la societat civil, de superar el desastre que van generar, això podria invertir-se.
Un altre factor que apunta El Periódico és que CiU i ERC podrien quedar molt lluny (10 escons) de sumar majoria absoluta junts. Això també és possible que passi. De fet això també vaig dir que era una de les principals amenaces que després del desastrós post 9N, per primera vegada, tenia el procés. Ho torno a explicar resumidament. CiU, ERC i CUP les hem de sumar per mesurar la majoria parlamentària i social a favor de la independència. Però per parlar de governar, el cert és que tot el que no sigui que CiU i ERC tinguin el control amb majoria absoluta, serà un drama.
I per què ara la suma de CiU i ERC pot no estar donant majoria absoluta? Fàcil, pot estar passant per la confluència de dos factors, tots dos derivats del desastre post 9N:
– la suma de CiU i ERC sempre, des del 1980 ha donat majoria absoluta, pel transvassament de vots entre uns i altres. Si un puja, l’altre baixa. I així. Tanmateix l’aparició de la CUP i la bona feina que han fet aquesta legislatura l’han catapultat com un vot refugi de molta gent que ha assistit amb estupefacció a l’espectacle del post 9N. I totes les enquestes ens estan apuntant que una part significativa de vot d’ERC se’n va
cap a la CUP. Per primera vegada un % de vot significatiu surt del binomi CiU i ERC, i els fa perdre la majoria absoluta.
– CiU pateix un important desgast electoral. Fins el 9N aquest desgast electoral es canalitzava cap a ERC, que en recollia els fruits. Amb el post 9N part del vot aquest que havia perdut CiU cap a ERC està tornant cap a CiU, però es podria estar donant un altre fenomen, que també, mal m’està el dir-ho, vaig anunciar podria donar-se si no es feien bé les coses. En el post aquell on vaig denunciar la farsa dialèctica que s’havia generat amb el tema dels presumptes indecisos, que es va fer servir com a excusa per no fer una candidatura central de país, ja vaig advertir que un dels gruixos més importants de vot que es podia perdre el teníem entre els votants de CiU (no tant pel % que són, sinó pel volum de vot que implica aquest %). I alertava que aquest votant que podíem perdre responia a un perfil que valora la seguretat, i que per tant el que calia, per damunt de tot, era que el procés oferís tota la seguretat possible, la màxima fiabilitat en els seus actors i entre els seus actors. Tot el que ha passat del 9N ençà ha traslladat a l’electorat de tot, excepte seguretat. I això es podria estar pagant. Necessitarem més dades i més enquestes per veure-ho. Però alerta, perquè sí que hi pot haver un correlació entre fets i conseqüències, i ja ho vaig advertir.
Altres dades i reflexions:
Les dades de C’s em sorprenen molt. Caldrà mirar d’on surten tants vots, i veure si això és raonable o és que l’enquesta està molt esbiaixada.
Els resultats de Podemos i d’ICV-EUA tampoc no els acabo de veure clars. De fet, però, ICV-EUA em serveix per tornar a posar èmfasi en la volatilitat de l’escenari. El treball de camp de l’enquesta està fet molt abans de que ahir Raül Romeva anunciés que deixava ICV-EUA. I jo crec que això per si sol pot tenir impacte electoral, que l’enquesta no ha pogut recollir.
També en aquest cas em permeto de tornar-me a donar la raó. En el seu moment vaig escriure que una candidatura central de país permetria sumar lideratges com el d’en Raül Romeva amb molta més facilitat i capacitat d’arrossegar la part més indepe del vot d’ICV-EUA que en unes eleccions en confrontació electoral entre partits. Si ara estiguéssim en aquest escenari, aquest gran actiu que és Raül Romeva es podria incorporar a una enorme candidatura guanyadora que recollís el vot central del país per la independència, en un procés i unes eleccions clarament excepcionals. Això també es va avortar.
Tot això que acabo d’explicar són possibles efectes que es podrien estar donant de coses que han passat aquests mesos. Hi ha una correspondència causa-efecte, o com a mínim hi pot ser. I sens dubte que no és positiva per al procés. De la mateixa manera, però, en el que queda fins el 27S podem ser capaços de generar molts i molts efectes positius que alterin una possible tendència a la baixa (que encara està per confirmar).
Des del meu punt de vista hi ha dues grans coses que s’haurien d’esdevenir d’ara fins el 27S, quan més aviat millor, i que haurien de poder ser visualitzades per la societat i l’electorat amb tota la seva dimensió de certesa, sinceritat i positivitat.
La primera, i urgentíssima, és la que li correspon fer al President Mas. El President Mas té tot el meu crèdit. De fet si encara tinc esperança en l’èxit del procés és perquè hi ha en Mas. Si no hi fos, l’hauria perduda TOTA.
El President Mas ha de posar-se al capdavant dels resultats del 9N, de les aspiracions d’aquests gairebé 2 milions de persones que vàrem votar que volíem que Catalunya esdevingués un estat independent. Ja ho ha començat a fer. Però ho ha de fer a lo grande, sense metàfores, sense meandres, sense ni un àtom de dubte en els objectius i en el plantejament. Independència. Assumir-ho públicament, amb tota la solemnitat, transcendència i dimensió que té el fer-ho. El President Mas ja n’ha començat a parlar. I en Josep Rull ho fa sempre que pot. Però estic parlant d’una altra cosa, cal fer-ho, i a lo bestia, i només ho pot fer ell en un nou acte excepcional.
La segona cosa que ha de fer és posar el seu prestigi, guanyat a pols, a liderar una candidatura excepcional, una llista diferent al que és CiU, però on totes i cadascuna de les persones que hi vagin assumeixin inequívocament la independència com a objectiu. I qui no ho faci, qui no ho assumeixi, porta. I això també cal fer-ho el més aviat possible. I en qualsevol cas, si no es fa abans de les municipals, no pot fer-se més tard de la primera quinzena de juny. Tot el que no sigui això serà anar perdent punts, opcions i fer més difícil guanyar-ne.
La segona cosa a fer li correspon a ERC. Intentaré dir-ho bé, perquè no hi ha independència sense CiU i ERC. Per això, només per això, em moderaré molt en el que diré, però que no puc deixar de dir, perquè, com no em canso de suplicar des del mes de novembre, ERC ha de reflexionar i molt sobre el que va fer el darrer trimestre del 2014.
Ras i curt, és per culpa d’ERC i de la incomprensible espiral destructiva en la que va entrar en vespres del 9N que ara estem instal·lats damunt un autèntic polvorí.
Si ara no estem a les portes d’unes eleccions clarament plebiscitàries, amb una candidatura central de país que hagués assegurat el Sí tant en vot com en escons i la governabilitat, si no estem vivint aquests dies amb l’eufòria dels qui ens sabríem guanyadors del Sí a la independència en unes eleccions que s’haurien celebrat durant el març… és per l’estupidesa amb què ERC va decidir les seves estratègies polítiques des de la vespra del 9N i molt especialment amb el desastre monumental, estratosfèric, que va representar tot, absolutament tot, el que van fer en el post 9N.
Cada cop que hi penso. Que ho teníem. Que hi érem. Que havíem fet el més difícil. Que teníem al davant la via recta per arribar-hi. I com se’n va anar tot a norris… Cada cop que hi penso em poso malalt.
Però això ja ha passat i dissortadament no podem tornar enrere. Ara del que es tracta és de veure què fem i com ho fem fins el 27S. I el que és urgent que faci ERC és una reflexió sobre què els va portar a cometre aquests errors tan descomunals, per evitar torni a passar d’ara fins el 27S. Veig molts indicis que això ja pot ser així, que està passant. Però també en veig que no. Si ERC no assumeix que a la independència el 27S s’hi arriba amb Convergència i que cal que les coses vagin bé a Convergència i a ERC perquè això sigui possible, no ens en sortirem.
ERC no pot continuar fent política d’ara fins el 27S com si això fos un combat amb Convergència, com si la independència estigués més a prop cada cop que fa alguna cosa amb la voluntat de fer mal a Convergència. És tot el contrari. Cada cop que passa això n’estem més lluny.
El procés necessita seguretat i fiabilitat. I això només poden assegurar-ho CiU i ERC blindant un full de ruta -i fer-ho amb la societat civil- i visualitzant davant la societat aquest blindatge, que es va a una, que no hi ha fissures, i que com si un salt a plens de la Patum es tractés, hi som els uns agafats del braç de l’altre perquè si un cau l’altre l’estiri amunt.
El procés ja té prou incerteses com per afegir-hi la incertesa de la nostra incapacitat de sumar majories i treballar plegats. Això s’ha d’acabar radicalment, perquè és el que genera la principal fuita de vot i el principal obstacle per captar vot cap a la independència.
Després tenim les eleccions municipals. Si les forces independentistes tenen bons resultats, serà un pas endavant decisiu per al 27S, però que només es confirmarà si dels resultats se’n fa una gestió correcta, sense coses absurdes i sense cap altra lectura que un país caminant cap a la independència també des dels ajuntaments.
La unitat d’acció, aquest blindatge, produiria a més sinèrgies extraordinàries, i ho sabem. No només perquè no estaríem dedicant el nostre temps a treure’ns els ulls els uns als altres, sinó perquè treballaríem plegats i fent-ho així som capaços d’assolir qualsevol objectiu, el que sigui.
Avui he assistit a un acte d’homenatge a dues personalitats excepcionals: el monjo de Montserrat Pare Marc Taxonera i el patriota Pere Carbonell, militant de Palestra, de la FNEC, del FNC, etc. En la glossa de Pere Carbonell que n’ha fet Agustí Colomines (que espero els organitzadors puguin posar a disposició de tothom, perquè val molt la pena) ha explicat una cosa que m’ha fet pensar. El Front Nacional de Catalunya, des de la seva creació just acabada la guerra 36-39 va ser la gran organització patriòtica de Catalunya. De fet, i fins els 70’s, la resistència al franquisme havia estat en mans del PSUC i del FNC, i de tots els seus entorns. Finalitzada aquesta etapa, en Colomines ha explicat que la primera legislatura del recuperat Parlament de Catalunya hi havia diputats que havien estat treballant junts al FNC en tres partits diferents: a CDC, a ERC i al PSC.
M’he imaginat què bonic, què gran, seria un procés d’alguna manera invers. Que polítics de diversos partits i ideologies fossin capaços ara, excepcionalment, de treballar junts, en una candidatura única, per fer realitat la independència. I que després, un cop assolida, cadascú anés a parar i a treballar a l’àmbit ideològic que li fos propi.
