S’ha parlat molt de l’Holocaust. De la capacitat de destrucció organitzada i sistemàtica per part del genere humà en contra dels seus congèneres. Una aberració.
Cal que recordem que la dignitat de la persona és un concepte nuclear de la cultura occidental, la qual parteix de la concepció de la transcendència de la vida humana, dotada de drets i deures pel mateix fet d’existir.
La dignitat humana és un substantiu i un adjectiu. L’esser humà ha de viure una vida digna, amb una dignitat que és inalienable i irrenunciable. Els textos jurídics constitucionals, com ara l’alemany o l’espanyol, l’han recollida explícitament, i fins i tot ha arribat a les regulacions supraestatals com la declaració de drets fonamentals de la Unió Europea, incorporada al tractat de Lisboa.
Després de la segona guerra mundial, es generà un corrent de pensament que reaccionà davant l’hecatombe que havia suposat aquella conflagració. El text alemany, elaborat aleshores, afirma de forma contundent: “La dignitat de la persona humana es intangible. Tots els poders de l’Estat resten obligats a respectar-la i a protegir-la”. El Tribunal Constitucional alemany l’ha considerat el dret fonamental bàsic, amb una força jurídica més gran que no pas en el cas espanyol.
Més enllà de les consideracions jurídiques no podem ignorar que el principi de dignitat de la persona prové de la fonamentació jusnaturalista dels drets humans, i de forma mes general, de la tradició cristiana, que ara, en la mesura en que es recull als textos legals resta positivitzat. Per això es pot afirmar que ens trobem davant una norma de conducta exigible per als los ciutadans, que l’han de respectar, i sobretot per als poders públics, que a mes l’haurien de promoure.
Avui, el concepte de dignitat de la persona és tan transversal que podem dir que afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a judicar sobre la bondat o la maldat de les accions humanes. Si bé és cert que no vivim sols i aïllats, també és veritat que la vida digna no es qualsevol tipus d’existència. Per això, en la nostra societat el concepte de dignitat de la persona se’ns apareix en moltes de les activitats que es porten a terme. Avui es debat sobre aspectes com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament i l’eutanàsia, el sistema educatiu, l’atenció sanitària pública, el paper de la gent gran, la justícia i la cohesió social, les infraestructures econòmiques (recordem el caos de rodalies, les apagades de llum, la situació de l’aeroport de Barcelona) i les infraestructures socials (rol de la família, el matrimoni, i tot el que s’anomena el capital humà i social), etc. També el dret a decidir cal vincular-lo a les condicions de la vida digna, moral i material, per la qual cosa no em sembla de rebut tractar-lo amb la frivolitat que ho fan alguns líders polítics.
És de profunda actualitat preguntar-se per la dignitat no tan sols de la nostra vida sinó del país que tenim. Per tot això considero que la reflexió sobre la dignitat, és imprescindible. Imprescindible per a no viure de manera aberrant.
